Una mirada diferenciada de la planificació territorial en l’àmbit metropolità.

L’apropament a la realitat de polítiques territorials en un entorn metropolità s’ha convertit en un exercici conceptual i d’aplicació de polítiques publiques cada dia més complex ja que els diversos factors i enfocaments que cal fer sobre l’espai en qüestió exigeix múltiples lectures que afecten a lo social, l’econòmic, lo pròpiament urbanístic, la mobilitat, el medi ambient, i la pròpia governança com factors més destacats.

No és menor  la incidència en aquest context dels reptes generals com la globalització, les noves desigualtats, l’aparició de noves conductes polítiques o les dinàmiques territorials regionals, entre altres factors condicionen d’una o altre manera les polítiques de planificació i disseny del territori.

Entendre la planificació urbanística com una pràctica d’organització de l'espai i com un sistema estrictament tècnic és, a totes llums, insuficient quan del que es tracta és d’interactuar amb tots els actors implicats per tal d’implementar projectes de renovació i transformació urbana

És per això que l’enfocament sobre la problemàtica urbana exigeix una nova perspectiva i el desplegament de noves orientacions estratègiques. Si alguna cosa ha canviat avui dia en el pensament de la planificació territorial és la necessitat d’assumir la multiplicitat de vectors que conformen l’aproximació a aquest procés. Seria impossible pensar en aquest moment que es pot abordar una realitat territorial sense tenir en compte l’entorn social que l’envolta,  i els escenaris futurs que es dibuixen. Aquest fet ve acompanyat pel paper de les ciutats – i les metròpolis – en el context general de l’evolució de la societat.

Paral·lelament es pot constatar que la proximitat de la gestió i decisió i la subsidiarietat són elements centrals de la política pública, que aquest procés es dona prioritàriament al medi urbà/ciutat i que es molt important per l’aplicació d’estratègies “micro – quirúrgiques”, d’intervenció propera i efectiva que permeten entrar de ple en la capil·laritat de l’entramat social ciutadà.

Un canvi en l’enfocament, que prendria a la ciutat com a epicentre del procés de planificació, organitzaria de manera molt diferent el discurs al voltant de les polítiques públiques, exigiria noves aproximacions al tema de la governança i reforçaria el lideratge en els processos de planificació[1].

Tradicionalment, els plans (màsters plans, plans directors, plans generals, etc.) es van considerar un instrument que complia la funció d’actuar com un "projecte desenvolupat", que donava resposta a tots els ingredients de l’ordenació del territori i que atacava al conjunt d’àmbits d’actuació possibles en termes de “dibuix” del territori. En síntesi, el resultat del Pla era un seguit ordenat d’operacions i projectes dissenyats per aconseguir un objectiu. Ara bé, és factible un pla d’aquesta naturalesa en un context altament incert?

Hom sap que la nostra societat si alguna propietat té és que canvia ràpidament, que és difícil seguir els ritmes de transformacions, ritmes que aporten més incerteses que veritats, i que l’urbanisme resulta altament influenciat pels vectors que provenen de la transformació social, econòmica, tècnica, política o cultural. Aquests àmbits evolucionen de manera ràpida i a vegades no fàcilment comprensible ni previsible.

Això provoca un escenari sotmès a diverses incerteses, dubtes i interrogants. Tal com diu en Ascher (2004)[2] "la previsió només pot ser molt limitada". En termes de polítiques urbanístiques aquestes transformacions venen acompanyades de canvis molt accelerats que provoquen que la dimensió prospectiva de les assignacions funcionals de l'espai, es facin difícils d’esbrinar i es tornin especialment impredictibles (Bourdin 2010)[3]. La vida quotidiana de la ciutadania, les seves necessitats, anhels, aspiracions i demandes esdevenen heterogenis, canviant i de pràctica impossibilitat de preveure. I en relació al paper de la crisi el mateix autor indica que “la crisi ofereix l'oportunitat de ser aprofitada per tancar la bretxa entre la planificació urbana .... i el món urbà real “.

Per últim no podríem deixar de portar a col·lació a en Bauman[4], ja que tal com assenyala les incertituds en les que es viu avui dia han afeblit els sistemes de seguretat que protegien al ciutadà i la planificació en tots els seus aspectes, i tal com Bourdin (ja citat) indica, aquesta incertitud (es podria parlar, doncs, de “planificació líquida”) impregna també les teories relacionades amb l’ordenació del territori.

És necessari afirmar que amb la planificació urbanística “per se” no es tenen prou eines en termes d’informació i coneixement per intervenir en un entorn complex. Però en qualsevol cas s’ha de tenir present que la interacció entre els diversos factors que conformen “el paisatge real” d’una ciutat o metròpoli es condicionen conjuntament i recíprocament a l’hora de pensar com actuar i intervenir en aquest medi.

En aquest sentit prenent la idea de Patsy Healey cal un enfocament per identificar aquestes noves polítiques. L’autora diu "la planificació estratègica especialitzada és un esforç col·lectiu per tornar a imaginar una ciutat, una zona urbana o un territori més gran, i girar a la nova visió en termes de: prioritats d'inversió, dispositius de protecció, inversió en infraestructura i els principis de regulació d'ús del territori” [5]. La idea de debatre sobre aquest quatre factors és clau per definir el territori: l'esforç col·lectiu, la reimaginació del territori, el lloc de la ciutat en una regió urbana de nivell superior, l'estructuració de l'acció col·lectiva.

Fer una aproximació a la realitat urbana exigeix​​entendre, abans de res, la complexitat i multiplicitat de situacions que interactuen, es superposen, s'entrecreuen, centrifuguen, construeixen i entreteixeixen aquest entorn.

No es pot parlar d'urbanisme i activitat econòmica sense tenir prèviament una visió estratègica del territori en el qual s'intervé, la qual cosa vol dir, primer de tot, comprendre i saber llegir les potencialitats i conflictes, reptes i oportunitats, resistències i aliances.

Partint d'un creixement inclusiu i sostenible, tenint en compte els reptes de combat a les desigualtats, i a la transició ecològica justa i la transició digital, les òptiques canvien radicalment.

No es nega el paper de el disseny urbà - la morfologia, la innovació, l'originalitat, la singularitat, la particularitat, l'experimentació - sinó el que es planteja és pensar que una intervenció requereix - més enllà de la tecnologia específica de la planificació urbana - una sèrie d'enfocaments que reforcin l'eficàcia del plantejament, la seva utilitat per respondre als reptes estratègics i la capacitat de generar consensos i complicitats per a la seva implementació, i la funció complementària als requeriments de naturalesa planificadora multidisciplinar que es proposen.

No obstant hi ha aspectes que rodejaran el procés planificador i que han de ser presos en compte per la tasca  a desplegar, i dels que assenyalem els més significatius:

•  Qualsevol intervenció planificadora requereix prendre en compte que el model ha de ser coherent, políticament, tècnicament, urbanísticament, i sobre tot territorialment.  

•  Planificar en el moment actual és pensar i actuar davant una societat de futurs incerts, tal com hem vist recentment, i especialment en el camp econòmic i social.

•  Els dos aspectes anterior exigeixen saber combinar els diversos interessos i les temporalitats en la planificació i els moments que se’n deriven d’aquesta situació. Els actors, els sectors, les institucions, el propi urbanisme tots tenen diversos ritmes, espais i tempus de planificació i execució diferents. La capacitat de combinar i harmonitzar és un element clau.

•  Les estratègies han de ser capaces de crear i construir un discurs compartit per tots els actors que intervenen, públics i privats, i dins dels públics comptar amb la governança multi nivell.

•  Treballar intensament per construir un model d’adaptació recíproca entre les normes existents i l’entorn en el seu ampli aspecte.

•  Aquest últim factor exigeix treballar sobre la convivència entre les exigències de  normativitat i la necessitat de flexibilitat.

En aquest sentit (segu la tradició que s'hereta de vivències prèvies dels actors, relacionats amb la cultura i dinàmiques urbanes generades, així com la cultura de concertació i consens experimentats.

•  La necessitat d'inventariar els "issues" existents, al fet que actors representen, al fet que interessos contradiuen o potencien, al fet que espais de creació de sinergies o conflictes es referirà seu desenvolupamint els corrents europeus actuals del debat sobre planificació urbana) es fa necessari contemplar un conjunt de principis que ha de tenir el model d'intervenció que es proposa sota un enfocament estratègic, en el que cal tenir present:

•  La creació d'espais per a la construcció i revisió d'estratègies.

•  Que el marc estratègic no és un exercici tècnic i de gestió sinó un enfocament global necessari que superi els models lineals de planificació, i sobretot entendre l'entorn des d'una perspectiva de reptes i oportunitats, forces i debilitats, jerarquies i joc d'actors, i no un model de saber acumulatiu poc operatiu.

•  El projecte ha de ser capaç de generar, implicar, comprendre, acostar forces que es mobilitzin per al desenvolupament de el projecte.

•  La voluntat d'incorporarent, al fet que valors representa, enforteix o neutralitza.

Aquest enfocament tindrà la necessitat de pensar des d'una altra perspectiva a la de el model tradicional "top down", que requereix una aproximació ineludiblement "bottom up", multidisciplinar, holística i sobretot generadora de complicitats i consens. En aquest sentit és indispensable

•  La generació d'estudis molt aplicats, que parteixen de múltiples i diverses fonts de coneixement, altament diversificats en el seu origen disciplinar, poc omni comprensius, capaços de combinar el rigor científic i l'aplicabilitat concreta,

•  Que el coneixement sigui sensible a una aplicació reguladora simple i completa, generadora de normatives efectives, aliena a complexitats conceptuals.

•  Que sigui capaç de donar un espai d'intervenció real, no aparent, als poders formals i informals, capaç de mobilitzar positivament els actors principals.

La singularitat de l'aplicació d'estratègies territorials en entorns institucionals actua de manera directa sobre els procediments formals i legals, i especialment sobre la governança a aplicar.

En aquest sentit els escenaris institucionals han de ser capaços d'administrar i generar espais de negociació que serveixin per gestionar els riscos de conflicte la qual cosa significa tenir molt ben identificat les àrees de governança.

La qüestió fonamental aquí és quin tipus de marc de referència i quines estratègies específiques s’la  "invoquen" a la feina de formació d'estratègies. L'elaboració d'estratègies implica vincular la comprensió de la dinàmica urbana amb la valoració de qualitats i potencialitats particulars, de manera que es creï un marc de referència per a eleccions específiques que afectaran les trajectòries futures.

I aquest concepte és molt important en la mesura que la incorporació d'un enfocament estratègic implicarà una disposició a observar i incorporar els canvis d'entorn o de correlació de forces o d'interacció amb els diversos actors, que poden afectar la pròpia modificació d'aspectes de planificació.

D'aquí que, en un entorn tan ple d'incerteses, de canvis tan accelerats, especialment en els aspectes de desenvolupament econòmic, no es pot pensar un model de planificació des d'una perspectiva tant estàtica com a curt termini.

És així que el "decisors" de les estratègies territorials han de tenir present la necessitat de

•  Reconèixer les forces exògenes i endògenes i aprofitar les seves potencialitats

·   Construir aliances estratègiques duradors i efectius.

·   Implicar als diversos actors institucionals en los processos decisoris.

·   Estendre a múltiples actores socials, en una perspectiva pedagògica e interactiva, els projectes recavant opinió i formalitzant consensos.

Finalment cal tenir present que la planificació es conforma en un exercici que necessita permanentment pensar de manera innovadora i proactiva, i sobretot capaç d’assimilar tots els canvis que es donen en l’entorn: la transformació urbana, els reptes de la mobilitat sostenible i el canvi climàtic, les noves polaritats i centralitats, el sistema verd, els reptes de la transició ecològica justa i la digital, la innovació social, cultura i tecnològica, etc......

En síntesi entendre que la gestió de la complexitat dels territoris ens obliga i exigeix un nou enfocament que requereix rigor, però també valentia i capacitat innovadora i transformadora.

 

 

---

[1] Katz, B: The Metropolitan Revolution. Booking Institute, Washington, 2011. L’autor planteja que com a  conseqüència de la gran recessió, ciutats i àrees metropolitanes dels Estats Units liderats pels alcaldes i actors socials són els únics capaços d’encapçalar i afrontar els reptes actuals.

[2] Ascher, F: Los nuevos principios del Urbanismo, Alianza Ensayos, 2004

[3] Bourdin, A.:  L’urbanisme d’après crise, Editions de l’Aube, 2010

[4] Bauman, Z.: Modernidad líquida. FCE, Buenos Aires, 2002.

[5] Healey, P.: Urban Complexity and Spatial Strategies: a relational planning for our times, Routledge, London, 2006

 EL FET METROPOLITÀ: UN DEBAT RECURRENT

El valor del territori

És comú dir, ja siguin polítics, gestors, científics socials, líders d’opinó o mitjans de comunicació, casi es podria dir fins i tot que ja ès un tòpic  que estem en el segle de la consolidació de les metròpolis. Aglomeracions urbanes que per atracció i centralitat produeixen un efecte d’acumulació de  poder, recursos, innovació, i capacitat d’influència.

Independent de les definicions de què són exerceixen lideratge territorial de territoris molt més amplis. (Londres, Paris, Nova York, Tokyo o Sao Paulo) i tenen tant de pes en identitat com pels models de gestió comuna entre municipis basat en sinergies, economies d’escala, major eficàcia i eficiència, espais de cooperació i coordinació, i nivells de governança. 

Hi ha un comú denominador en l’esfera pública. Molts problemes actuals com la mobilitat, la competitivitat, el canvi climàtic, la promoció econòmica i projecció exterior, la planificació urbana, les infraestructures de comunicació, ..., no poden tenir respostes aïllades de municipis, sinó que per aquests principis de sinèrgia, però també d’estratègia, els fan més efectius en una política metropolitana.

Debatre ara sobre el tema del discurs sobre la metròpoli de Barcelona – recurrent en la majoria de les crítiques a la ciutat i el seu entorn territorial quan es parla de lideratge, infraestructures, models de ciutat, mobilitat, projecció exterior, marca.... en un número important de temàtiques de visibilitat mediàtica pública – s’ha anat convertint en un exercici retòric que, des de posicions i actituds diferents, intenten substituir un debat poc definit sobre el futur del territori, amagant-lo sota un conjunt de crítiques segurament en molts aspectes reals, però en cert sentit disperses en forma i contingut, que responen a un bon nombre de problemàtiques, per altre banda concretes, tangibles i difícils d’obviar. 

Està clar que aquesta reflexió sobre les metròpolis s’ha tornat central en les consideracions sobre aspectes determinants de la conformació dels països. El fet de l’augment de la població que viu a les ciutats, i en un futur no massa llunyà amb urbs de més d’un milió d’habitants, realitat que generarà importants reptes en matèria de gestió de serveis urbans, mobilitat, habitatge, etc., posa en l’agenda pública un debat que està tenint arreu un pes molt important en la construcció de les futures polítiques públiques urbanes. En altres països d’Europa aquest tema ha agafat dimensió “d’Estat” i ha provocat recentment legislació i normatives al respecte. (Portugal, França o Itàlia).

Si bé són 3 models diferents tots tres són resultat de debats “d’Estat” que responien a problemàtiques de gestió, però també al debat sobre les noves agendes urbanes. En el nostre Estat o en Catalunya, si s’incorpora una mena de reflexió sobre el progressiu pes de les ciutat i la “metropolinització” del fet urbà, però en la pràctica no s’estan fent passos legislatius i normatius per propiciar governs metropolitans reals, dotats amb recursos i incorporats a les agendes de govern. Es respecten les conformacions d’entitats en temes de transport, però poc més, i essencialment per raons de mobilitat obvis i de finançament.

En el nostres cas el debat parteix d’un reflexió recurrent què opera com una mena de “moda” discursiva, pròpia de Catalunya – no ens consta el debat metropolità en altres indrets d’Espanya - però que segur té molt a veure amb unes consideracions prèvies que cal prestar atenció a una situació punyent que rodeja el propi debat. 

• El primer tema, clau en el debat, parteix de la constatació que la complexitat de la situació de governabilitat de Catalunya, amb un govern sense nord i lideratge, embrancat en una guerra interna, així com l’absència d’un lideratge col·lectiu  de les reclamacions metropolitanes – i les nul·les expectatives que les pugui assumir de manera proactiva el govern de la Generalitat – fan interrogar-se sobre alternatives que defensin els interessos del país o del territori més visible com espai econòmic i social – l’àrea/regió metropolitana de Barcelona (el territori, no les institucions). Molts dels temes que reclamen la segona corona o la regió com habitatge, rodalies, peatges, infraestructures, 4art. cinturó, en un país normal – Valencià, Euskadi,...- serien debats de país/regió/autonomia. 

• L’altre aspecte clau a tractar fa referència a un latent aspecte que sempre s’ha de tenir present i no menystenir i no és altre que l’experiència de la Corporació Metropolitana de Barcelona.  Aquesta corporació era l’antic òrgan rector de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona [EMMB], creat per una llei de 1974. Afectava 26 municipis de tot el Barcelonès i el Baix Llobregat , una part considerable del  Vallès Occidental i un petit segment del el Garraf (les Botigues, del municipi de Sitges) i del Maresme (Tiana i Montgat). Les seves competències abastaven la planificació, la gestió urbanística i la major part d’infraestructures. L’aprovació de la Llei d’Ordenació Territorial pel Parlament de Catalunya (1987) determinà la dissolució de la CMB el 1988 i el traspàs dels seus serveis a la Generalitat, que aquest any creà l' Entitat Metropolitana del Transport , l' Entitat Metropolitana dels Serveis Hidràulics i del Tractament dels Residus , i en paral·lel es va crear la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquesta es va veure com un contra poder per part de la Generalitat del moment i també molts alcaldes i alcaldesses podien recelar d’una pèrdua de competències en favor de la ciutat més important. 

• En qualsevol cas va ser un important cop al projecte metropolità de l’Alcalde Margall. També es corresponia a les visions neoliberals dominants d’aquell moment, ja que va coincidir amb la dissolució també de l’autoritat metropolitana de Londres, que si bé amb motivacions diferents, apel·laven a crítiques semblants: excés de poder municipal, duplicitat administratives, necessitat – segons el pensament neoliberal - d“aprimament” de les administracions, etc.

• Aquest tema, en ares del consens polític el més ampli possible, actua moltes vegades com un obturador del debat, com un tema de tractament espinós que amenaça sempre d’aixecar antics fantasmes sobre el poder al país relatiu als territoris, a les famílies polítiques, a la cessió de competències dels ajuntaments cap la metròpoli, a l’assignació de recursos “metropolitans”, a la representació territorial i el seu pes en les decisions col·lectives, entre els aspectes més destacats.

• El tercer aspecte a tenir present és que no és una problemàtica nova. No podem oblidar que històricament van haver intents de la segona corona de coordinació i de diàleg de la regió amb l’àrea com va ser l’Arc Metropolitana de Barcelona, conformat per les ciutats de Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, constituït  per fer plantejaments de caràcter, sectorial, central o perifèric i que es complementin i interactuïn amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i que van actuar com un veritable lobby en relació al Pla Territorial Metropolità de Barcelona. En la mateixa perspectiva també va existir l’AMTU que tenia la funció de coordinar els temes en matèria de mobilitat entre l’AMB i la segona corona.

• Altre aspecte a considerar és que es porta massa temps amb temes ancorats no resolts (el més representatiu el corredor mediterrani, però podríem dir rutes aèries, rodalies, habitatge,...) i altres de la pròpia ciutat principal (mobilitat, urbanisme tàctic, etc.). Allò ara es complica amb l’acceleració de temes relacionats amb el canvi climàtic, la mobilitat  sostenible, el debat cultural, la innovació en totes les seves formes, la qüestió identitària, etc., que  fan encara més complexa l’agenda pública, temàtiques que s’han agreujat amb la Covid19.

• És obvi que no hi ha una clara visibilitat d’un lideratge dels temes metropolitans que es personifiquin en algun representant públic, i que es fa més palès en la sensació que molta part del debat es relaciona amb certes iniciatives i controvèrsies generades a la ciutat de Barcelona. Moltes de les crítiques no fan referència al comportament de ciutats de l’àrea o regió, sinó a les polítiques municipals de la capital de Catalunya, especialment en temes de mobilitat, certes decisions “urbanístiques” – en realitat de micro urbanisme perquè els grans temes no són abordats – i sobre tot una crítica des dels sectors econòmics que el projecte del grup majoritari de l’equip de govern no és prou sensible a les necessitats de transformació o d’impuls econòmic. 

• Sembla que a totes llums és una crítica molt centrada en l’Alcaldia basada en intuïcions, prejudicis i suposicions que en fets reals, ja que des de l’àrea d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda s’està fent l’esforç de suport al teixit econòmic i d’inversió sense precedents en la ciutat, perquè aquest govern és el que ha estat més proper a la sensibilitat dels empresaris, emprenedors i emprenedores i agents socials en molts anys, i els pressupostos aprovats els més socials i econòmicament proactius en la història de la ciutat de Barcelona. 

• Un tema que tampoc es pot obviar és que el debat metropolità és ja un debat de país. L’acceleració dels sistemes de comunicació ferroviari o d’informació (AVE i fibra òptica per exemple), o el fet que el sistema alimentari en gran part depengui de altres indrets del país – Lleida, Tarragona – o energètiques – Tarragona - , obliga a pensar que un debat metropolità s’ha d’inscriure en un debat territorial ampli. Potser en aquest paper avui no es desplegarà però no es pot defugir de la seva necessitat de reflexió.

• La irrupció de discursos “metropolitans” de fora de l’AMB com “Més Vallès”, proposant la creació de nous espais institucionals  provoquen una sensació de certa incomoditat al no tenir com a resposta una política territorial com en el seu moment va representar l’Arc Metropolità. Els “altres” municipis de la regió geogràfica metropolitana (del Maresme al Garraf, passant pels dos Vallès, per mencionar alguns territoris) no es senten prou recollits ni representats en les seves reclamacions i reivindicacions de problemes comuns de diversa naturalesa: rodalies, autovies-autopistes, sostenibilitat, tractament de residus específics de naturalesa “regional”, planificació urbana (pensem que el PTMB cal que es desplegui en altres plans o comarcals o municipals – POUMS – i que s’haurà de veure com s’harmonitzen ).

• Més enllà d’opinions personals o posicionaments polítics en forma de declaració de principis, o de l’existència de l’AMB, no li resten raó a l’existència d’una “realitat metropolitana”. El què és real és que existeix un àmbit territorial (que conceptualment des del punt de vista científica geogràfic s’anomena regió) i que comprenen temes diversos com mercat de treball, formació professional o superior, mercat econòmic, comerç interior, estructura social. 

• Moltes de les crítiques o posicionaments  envers el tema metropolità es deriven de que la pròpia Generalitat no se la veu prou contundent en l’abordatge d’aquests polítiques que es denoten com a insuficients, i en qualsevol cas és obvi que semblaria que hi ha un divorci entre els “problemes de país” i “problemes que viuen els municipis”, i que provoca aquesta sensació a vegades de desemparament. 

• I per últim, quina dubta hi cap, que la COVID19 i la crisi social i econòmica derivada han evidenciat més encara la falta de propostes per abordar aquestes problemàtiques, a Barcelona i arreu, però semblaria que és més fàcil criticar amb apriorisme que amb dades objectives, i en molts casos barrejant les crítiques a la política local de decisions supralocals, com en el cas del tractament de la restauració.

Per últim, una vocació d’aportació al debat. Aquest paper no vol ser una exposició del que ha de  passar a la metròpolis des d’una òptica general de la gestió de la realitat metropolitana. Només es proposa reflexionar sobre aquells temes que són els que diversos actors plantegen com més punyents: competitivitat, innovació, infraestructures, debat cultural, cohesió social, mobilitat intra regional, alguns aspectes de governança, etc.

I en qualsevol cas pretén incorporar un debat “polític” – no estrictament de “gestió de serveis” – sent aquest tipus de debat bastant necessari per dotar-lo d’un enfocament prospectiu, estratègic i omnicomprensiu envers els temes que ha de contenir.

Què és, on estem i a què ens referim quan parlem de la realitat metropolitana?

La primera consideració és que quan els diversos actors socials i institucionals com Foment del Treball, Cercle d’Economia, Barcelona Federal, Barcelona Global, PIMEC, Amics del País, etc., i també els papers acadèmics generats des de diversos àmbits universitaris. A allò li hem de sumar el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana. 

És obvi que es dona una sobre abundància de posicionaments que es despleguen al voltant d’un objecte semblant, però està clar que la manca d’una ordenació concreta dels temes a tractar i de referents institucionals pel seu tractament, permet crear un espai de certa heterogeneïtat tant en continguts, importància, jerarquies, etc.  parlen del tema metropolità, i fins i tot de l’àrea metropolitana, no estan parlant de l’AMB sensu stricto sinó de  altres coses (com a mínim i en un intent de síntesi). El risc de confondre la visió d’una necessitat de política metropolitana amb la problemàtica que es derivaria de la complexitat de ampliar la gestió en temes concrets – residus, transport,…- podria portar a equívocs de no entendre el que plantegen realment els municipis que no pertanyen a l’AMB. Els municipis de les altres comarques no volen entrar en tots els temes de l’agenda de gestió actual i recurrent de l’AMB. Solament desitgen pensar (i si és possible actuar) a partir de certes sinèrgies en temes comuns que corresponen a la gestió política de l’agenda. En aquest marc els temes que es proposen com a rellevants pels municipis de la regió són per aquests:

• Parlen del territori real, és a dir la regió, la metròpolis fefaent, que és la regió o en qualsevol cas un territori que va molt més enllà que el perfil geogràfic i administratiu de l’AMB institució, que podria coincidir amb la  noció de vegueria, però si cas s`aproximaria totalment o parcialment a allò delimitat en el PTMB.

• Fan referència als temes de la imatge, la projecció, la marca, en el fons de la identitat de la metròpolis Barcelona, no només com un fet cultural, sinó com un fet socioreferencial. (estructura econòmica, lligams, teixits socials, modus de vida, identitats, costums i usos culturals, vitalitat associativa, comportaments polítics, etc..)

• Es posa expressament atenció i intenció a la promoció econòmica i la seva potencialitat, dificultats, amenaces, limitacions, riscos i oportunitats.

• Es debat de manera molt explícita dels mecanismes lligats a lo “internacional”: captació d’inversions, participació en mercats, en fires, etc., imatge institucional, imatge de país, marca i marques (Barcelona i Catalunya...), crisi reputacional,....

• Es discuteix i contrasten molts aspectes relacionats amb la funció i paper de lobby davant de problemes que es veuen com que no es representen i negocien bé com són corredor mediterrani, relacions amb l’Estat, amb la Generalitat, amb altres ciutats i àrees metropolitanes, amb altres comunitats autònomes, amb altres països, i també amb “Espanya”.

• Surten temes no resolts molt lligats a la mobilitat i les infraestructures: rodalies, xarxa i preu de l’electricitat, cicle de l’aigua, gestió dels peatges, etc.

• S’observa un “problema de governança” entès en, justament, qui representa, qui fa de portaveu, qui “lidera”, que segueix els temes, etc.., i si volem ser una mica més “exhaustius” en el debat podríem pensar qui mana, qui el tria, com s’organitza, però pensant en un objecte que és el que està descrit anteriorment. 

• No es podria dir que, sensu stricto, la reflexió va sobre la gestió recurrent dels temes que avui dia ja gestiona la institució AMB o alguns Consells Comarcals o la pròpia Diputació de Barcelona. A vegades sí, però no és el motiu principal de la reflexió “metropolitana”.

• Per últim entendre que, per una raó que diríem quasi “semàntica” i de denominació, a l’AMB com a institució se li pensa una responsabilitat respecte als temes anteriors que excedeixen competències, però sobre tot vocació formal d’intervenció. I com referència necessària a indicar si en lloc d’AMB es digués de manera diferenciada del nom del territori, segurament es pensaria de manera diferent de la responsabilitat de la institució AMB, i de ben segur es comptaria amb ella, però no amb la responsabilitat “imaginària” que a vegades se li adjudica. 

Tot això i situacions com aquesta són les que preocupen a tots els que avui parlen de lo “metropolità” des d’esferes polítiques o de la societat civil i que estan pensant en claus molt diferents a l’acció quotidiana de l’AMB com institució.

I els alcaldes i alcaldesses, o el propi cartipàs metropolità? Intenten que els serveis que se’ls hi presta siguin lo més eficaç i eficient de cara a les seves necessitats o demandes. I des d’aquesta perspectiva segurament els alcaldes i alcaldesses estan força satisfets amb el model actual de prestació de serveis, i això és un gran què aconseguit per l’AMB. 

L’AMB, com a institució ha estat, objectivament, una fusió de les tres institucions i no d’una institució “ex nuovo” amb nova agenda pròpia i resultat d’un profund debat territorial com el que s’ha donat en els països del nostre entorn com hem indicat més amunt. I ha estat una integració gens traumàtica, amb una ambició ponderada i realista que és un gran actiu com institució, que ha mantingut els serveis, incorporant certes sinergies i sobre tot unificant en molts aspectes la imatge de la gestió de serveis metropolitans, aspecte que indubtablement aporta un important valor afegit a la gestió metropolitana.

Per altre banda són tant els reptes de gestió – dèficit transport, previsió dèficit progressiu en matèria de recursos pels temes ambientals, debat sobre la gestió del cicle de l’aigua, incorporació de la segona corona al model de gestió de transport existent, aplicació del tribut metropolità, .... – que és molt difícil a vegades mirar més enllà de la pressió quotidiana dels problemes. Però en qualsevol cas explícitament aquesta agenda demandada no estava en els plans originals de l’AMB, al menys no en tota la dimensió que a vegades sorgeix.

Potser el PEMB tenia aquesta intenció en el moment de la seva reconversió de Pla de Barcelona en Pla Metropolità (al voltant de l’any 2000) però mai va passar d’un model de reflexió generalista, amb la finalitat de promoure un llistat de mesures i ajuntar projectes municipals, en qualsevol cas de naturalesa molt genèrica i amb un nivell de concreció molt baix que no legitimava prou la seva actuació com agent instrumental. Si cas ha funcionat com un promotor de comunicació de certs temes que han operat com a lobby, però amb una governança limitada i un equip molt reduït va complir una funció d’aglutinador, portaveu, espai de ressò, però no va actuar com un autèntic impulsor, ja que no compta ni amb recursos ni competències específiques al respecte.

La causa d’allò podria estar lligada amb el fet que, per sobre tot, el que es fa des de l’AMB és una prestació de serveis – transport, residus, aigües, les obres concertades, etc.– com s’indicava abans, i no una reflexió a llarg termini, entre altres raons perquè no li pertoca, o de manera molt concreta i limitada, lligada a la voluntat de consens de la pròpia gestió de la institució. De fet tampoc abunda molt el debat territorial a Catalunya, i de fet el més evident és el debat a Barcelona, però molt aplicat als “usos” de la ciutat – cas urbanisme tàctic – que a les “perspectives a curt i llarg termini d’aquesta ciutat.

I, a banda, cadascú dels actors estan preocupats per altres aspectes de realització de projectes, d’actuacions concretes, a curt termini, generalment molt pràctics, i molt lligats a la gestió municipal. És obvi, doncs, que aquesta funció més estratègica no ha estat prou present en el debat públic impulsat per una institució concreta, i que ha donat espai a la proliferació de diverses plataformes i espais que han abordat, cadascú des dels seus interessos i voluntats, allò que li resultava més urgent. 

Finalment, recordar que qualsevol pensament estratègic no és possible articular-lo sense comptar amb un model operatiu i d’implementació dels projectes proposats, així amb una arquitectura variable de concertació amb molts i diversos stakeholders, cadascú amb interessos i agenda pròpia, i totalment emmarcats en un context local i global que, sempre, haurà d’estar en el punt de mira de cap on caldrà anar, amb quins condicionants i amb quins riscos, potencialitats i oportunitats. 

Sumar forces per assolir reptes metropolitans

Si es comparteix, encara que sigui de forma parcial, aquesta aproximació caldria cercar acords consensuats per conformar una certa “agenda metropolitana” concertada entre tots els actors: Institucions, societat civil, agents socials pels temes més punyents. Els temes que destacarien de ben segur en qualsevol agenda serien:

• Cohesió social, desigualtats i combat a l’exclusió social.

• Promoció econòmica del territori metropolità, projecció exterior, marca, imatge, del sòl, dels productes, de clústers i sectors.

• Unificació d’iniciatives concretes de recerca i captació d’inversió, internacionalització, etc.

• Coordinació d’iniciatives lligats amb centres d’excel·lència dedicats a la innovació en el camp digital, tecnològic i de transició ecològica justa 

• Polítiques d’infraestructures, rodalies, mobilitat “metropolitana”, vies, etc. Coordinació en temes de transport entre el territori de l’AMB i la RMB..

• Planificació territorial i polítiques d’habitatge. 

• Identitat i projecció cultural de la metròpolis amb un imaginari col·lectiu de referència.

• Augment dels nivells de coordinació en temes de transport entre el territori de l’AMB i l’àmbit més ampli regional, més enllà que l’acció articuladora a nivell financer de l’ATM.

• Coordinació en matèria d’oferta turística.

• Coordinació en matèria ambiental, especialment en temes de mobilitat sostenible, qualitat de l’aire, canvi climàtic, etc. 

• Disseny d’una agenda pròpia d’accions promogudes per les institucions “metropolitanes”: AMB, Diputació en àmbit regió, i comarques compreses al territori. 

• Accions concertades entre institucions públiques i actors de la societat civil, ja siguin agents socials i econòmics, associatius i corporatius, i NLO en el marc de col·laboració públic – privada, a través de plataformes mixtes o espais de concertació i proposició, comptant amb la incorporació dels agents socials i econòmics – fins i tot empresarials – a la gestió de determinades iniciatives públiques.

• Alineació entre institucions i societat civil per actual com a lobby davant de l’estat, la Generalitat, o la instància que correspongui, especialment en coordinació de polítiques d’infraestructures i sobre tot en el nivell de fer pressió política.

• I model de coordinació i representació i a la fi un cert model de governança d’aquests temes en concret i de construcció d’una agenda d’aquesta naturalesa.

En aquest sentit el primer àmbit d’aquesta conformació de governança metropolitana per  propostes de concertació podria anar, en un primer moment, en que l’Agència Metropolitana de Desenvolupament Econòmic es constituís en un horitzó no massa llunyà en un àmbit d’alguna manera concertat i en el que participarien, a banda de l’AMB com entitat promotora, altres institucions en el propi àmbit sense però restar protagonisme a cada actor, ni veure com una actuació invasora en competències d’altres institucions, amb unes funcions molt concretes que no solapin iniciatives existents. 

Amb aquesta reflexió es podria anar obrint un debat que contingués aspectes d’enfocament conceptual articulat amb propostes pràctiques per operativitzar a curt i mig termini iniciatives que transformin i millorin les estratègies i actuacions en post d’un territori metropolità creador de riquesa i ocupació en un context de cooperació, col·laboració i sostenibilitat social i ambiental.

Aquests temes podrien ser l’objecte d’un debat obert, altament consensuada que actui com un model de coordinació que permeti pensar una governança innovadora i concertada per a la construcció d’una agenda de futur.

 Ni tanto ni tan poco

La inclusión del debate sobre los fondos recuperación y resiliencia han abierto una nueva realidad sobre la que deberíamos pensar en términos políticos, pero no solamente en este enfoque sino también desde una óptica estratégica más general que incluya diversos enfoques posibles., la cual cosa abre una importante perspectiva que se refiere al hecho de como pensar efectivamente en las actuaciones a proponer, ejecutar y a las metodologías de implementación.

Más allá de la inevitable referencia a la situación que ha provocado esta realidad inédita y trágica a la vez por los efectos de la pandemia , como iniciativa política no nos ha de hacer perder de vista cuales problemáticas que rodean dicha iniciativa y como se está enfocando desde las diversas instituciones y el sector privado, agente preferencial en la estrategia general dibujada.

Por estas razones se podría considerar como muy importante realizar una aproximación a los orígenes conceptuales del propio fondo y como se está interpretando desde diversas instituciones y ámbitos como tener presente lo que es fundamental de comprender y no perder la perspectiva de aquello que constituye el núcleo de la reflexión y a la vez la orientación de sus propuestas. 

En este sentido sería menester realizar algunas puntualizaciones que son importantes para entender cómo se podría dar un supuesto de gestión de los fondos y entender que los resultados esperados quizás difieren de aquello en lo que muchos de los gestores están pensando. 

Lo que se expone como diversas consideraciones a continuación no tiene jerarquía sino simplemente una articulación de ideas. Esta reflexión no surge solamente de pensar en cómo se están planificando la petición de recursos sino también de muchas conversaciones que se han mantenido con directivos de empresas, profesores universitarios, gestores municipales y de comunidades autónomas y de los propios ministerios.

La primera conclusión a la que se llega cuando uno participa en algunos de los debates es que hay una clara confusión de lo que se pretende con estos fondos desde la Unión Europea. No queda claro la importancia del mensaje, tal como se realizó en su momento protegiendo al euro, un mensaje, en su momento, dirigido a un mercado confuso y convulso al que se le advertía que la Unión estaría allí cuando hiciera falta, cubriendo las consecuencias que una crisis tendría en la economía europea. 

Hoy día, lo primero que hay de entender es que es un mensaje similar, en el fondo, a los mercados para que no ataquen la economía de este territorio a partir de la objetiva debilidad y volatilidad del valor de sus empresas. Es una clara idea dirigida a la empresa y a los trabajadores y trabajadoras de que Europa no va a fallar. Por lo tanto es clave entender el principio comunicativo.

El segundo aspecto que hay que tener presente es que es una crisis sistémica del modelo de crecimiento económico y por lo tanto es imprescindible una acción concertada entre sector público y privado que mire los posibles y potenciales resultados en una perspectiva de mejora de la productividad y de respuesta a los retos que no se pueden expresar de manera más clara cuando se habla de transición digital y energética, pero a la vez de combate la desigualdad ya sea por motivos de género, ya sea por motivos de riesgo de pobreza.

Pero, en bastantes casos, cuando empezamos a escuchar la tipología de los proyectos nos encontramos en sus extremos, y en el medio con muchas variantes, desde posiciones que presentan una especie de Plan Marshall trufado con un keynesianismo muy elemental y de vocación paliativa, cruzado con un New Deal desfasado de su contexto histórico, hasta las posiciones poco claras por parte de grandes corporaciones que piensan en su modernización tecnológica sí, pero descargando – a veces de manera amenazante – que no lo quieren hacer todo con cargo a la cuenta de resultados, sino en base a subvenciones públicas. 

Se podría negar esta argumentación pero el riesgo está allá y no sería conveniente no tener presente este análisis con objeto de no perder la perspectiva de hacia dónde hay que caminar y qué elementos de contención se han de estructurar para evitar justamente estos dos riesgos como la múltiple las múltiples variantes que se dan en el propio desarrollo de la tipología de proyectos.

En el medio de toda esta situación, se da un hecho de prestigio y reputacional: no eres nadie si no tienes un fondo de resiliencia. Esta forma de entender el actual proceso hace referencia a una especie de imaginario colectivo que remite al hecho que quien no tenga fondos puede ser un don nadie. En ese sentido parecería que es más importante tener fondos que tener proyecto, pese al hecho demostrado y contrastado que el modelo de gestión de fondos de España no es paradigmático en su eficacia y eficiencia.

En relación con el título del programa mucha gente no ha entendido seriamente el concepto de resiliencia partiendo de la idea que es la capacidad de un ser vivo de adaptarse a un entorno o situación que genera perturbación y desazón en personas e instituciones. Cuando se dice resiliencia está muy claro que se hace referencia a abordar las problemáticas desde una actitud que neutralice las amenazas que provocan desestabilización de todo tipo. Por eso hay que levantar la mirada y entender el sentido de la iniciativa. 

Un elemento que aparece muy pero que muy poco, y ya hemos hecho mención, es el tema de la gente, las personas. Hay muchos agujeros en la mayoría de las ideas que se escuchan. Se olvida el cambio del modelo económico, lo que han sufrido pymes y autónomos y autónomas, las brechas digitales, el papel activo de la gente en la transformación del modelo energético, las nuevas condiciones de trabajo, los nuevos nichos de mercado. Parecería que todo se reducirá a que, mágicamente, las dobles transiciones digital y ecológica resolverán todos los problemas, y la gente será un simple accesorio, cuando sin la gente no hay transición de ningún tipo. Es por eso que el papel del capital humano en este proceso será clave. Curiosamente las empresas, los proyectos sí cuentan con ello en bastantes casos, pero el discurso al uso no deja de ser un discurso “casi monetarista”. Que entren recursos que se ordenará mecánicamente casi todo.

En este sentido no se puede olvidar que si algo aguantó todo este dramático año fue, la resiliencia de la gente de la primera línea, sanitarios, educadores, prestadores de servicios a las personas, trabajadores y trabajadoras de comercio y servicios esenciales, fuerzas de seguridad y espero no dejarme a ningún colectivo, pero todos y cada uno que han estado al costado de la gente son los que salvaron en la medida de lo posible esta severa crisis humanitaria. 

Para acabar, estamos delante de un gran desafío. Decir que hay que respetar el espíritu de la iniciativa puede resultar grandilocuente, pero lamentablemente es así. Ahora cabe poner atención en lo que pasará, rogar para que todo el mundo sea coherente con los verdaderos objetivos de los fondos y trabajar para que esta situación tan trágica como inédita pueda ser superada en los tiempos más breves posibles.