El repte del canvi climàtic a les metròpolis

 Publicat a Rethink Barcelona News desembre 2023

Des de les primeres COOP fins a les diverses conferències d’Hàbitat, l’agenda específica de la sostenibilitat ha entrat en la reflexió i proposició de mesures per mitigar els efectes del canvi climàtic en el medi urbà, especialment als territoris més densament poblats com les àrees metropolitanes.

Aquests espais són veritables bombes productores de factors que incideixen en el canvi climàtic i, per tant, requereixen una forta actuació. Sempre seran un factor de molta importància i uns grans concentradors i consumidors de recursos amb impacte directe en el canvi climàtic.

Durant els últims anys les polítiques ambientals de mobilitat, urbanístiques i de projectes constructius han evolucionat en el camp de la sostenibilitat. La incorporació de tecnologies noves o les avaluacions ambientals han reconfigurat l’aproximació al territori, especialment en les grans aglomeracions urbanes. No obstant això, els últims temps han demostrat que estem lluny de resoldre els problemes, riscos i reptes en termes de polítiques ambientals.

Tenim els fets al davant. L’ona de calor aquest estiu ha batut tots els registres anteriors. El panorama és desolador amb inundacions internes i en territoris propers al mar, ones de calor, sequeres, incendis, precipitacions fora de tota predicibilitat, ciclons i tempestes més freqüents i forts fenòmens meteorològics extrems amb impactes dramàtics en les vides humanes que produeixen danys greus en les economies, el medi ambient i el benestar de la població.

La situació ha arribat a tal punt dramàtic que el propi secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ha denunciat en una de les seves intervencions que estem davant d’un col·lapse climàtic.

Els efectes del canvi climàtic en les metròpolis s’han convertit en un dels principals epicentres de tot tipus de debat. Les metròpolis concentraran més del 50% de la població mundial en 2050. A això li hem de sumar l’impacte que significaran la urbanització i el canvi climàtic.

El combat contra el canvi climàtic exigeix mesures importants de reducció d’emissions, de canvi de models productius, de polítiques de residus i urbanització i mobilitat més sostenibles, d’augment d’espais verds i de canvi de model energètic. Les metròpolis, per la seva ingent capacitat de consum, per l’alta contaminació derivada del transport i els cicles de producció, conformen un dels factors que més incideixen en l’evolució dels problemes del canvi climàtic, ja que representen entre el 70% i el 75% de les emissions de CO2 derivades de l’ús final de l’energia a escala mundial.

També són espais on es produeix un alt nivell de desigualtat i pobresa, especialment en els països més endarrerits.Per abordar aquests reptes significatius, moltes metròpolis estan prenent mesures per mitigar el canvi climàtic i adaptar-se als seus efectes. Iniciatives com la promoció del transport públic sostenible, el desenvolupament de polítiques d’eficiència energètica, la incorporació de models constructius basats en infraestructures i materials resistents al canvi climàtic, la implantació d’energies renovables en comunitats energètiques, etc.

D’altra banda, és necessari seguir treballant per acabar amb la dependència dels combustibles fòssils i, al mateix temps, per produir energia renovable, així com millorar l’eficiència en el consum i, sobretot, evitar l’extensió de situacions de pobresa energètica. És imprescindible que el país es doti urgentment d’un pla viable a curt termini i que contempli la implantació d’energies renovables, ja que el cost d’importar-la de fora de Catalunya o de comunitats properes (Aragó) significarà un cost molt important i perllongar la dependència energètica.

Per a aquests reptes caldrà aprofundir en models energètics de proximitat, basats en energies renovables, amb comunitats energètiques en espais residencials, i sobretot en el teixit industrial i els polígons d’activitat econòmica des de la construcció de projectes confiables i assequibles. Energies verdes, netes, renovables, intel·ligents, eficients. I de proximitat. El catàleg de mesures que al mateix temps són oportunitats econòmiques és important i moltes experiències ja estan en marxa. Tenim dues dificultats: no podrem disposar de tota l’energia renovable a les àrees metropolitanes per l’evident falta d’espai, i l’altra és la velocitat de les seves aplicacions: la covid, la guerra d’Ucraïna i el preu dels combustibles han fet aterrar als governs amb tota la seva cruesa i reconèixer que, sense l’acceleració dels processos, no s’arribarà a temps a resoldre els problemes pendents en el temps necessari.

Creiem que hi ha tres vectors imprescindibles que cal incorporar al debat, malgrat que el seu desenvolupament en aquest espai serà limitat.

El primer és fa referència al model de creixement. Si bé és legítima la posició de alentiment del creixement, les seves propostes no resolen els problemes de consum de recursos si no s’eliminen o redueixen altres causes que empobririen notablement la qualitat de vida. Dir que amb certes mesures es reduiran les emissions no és una posició suficientment coherent perquè, per posar un exemple, el creixement vegetatiu o el seu simple manteniment en matèria de producció energètica o alimentària genera una situació que amb una aturada productiva no es resol. No parlem ja d’un descens de certes activitats industrials o la negació dels beneficis del comerç i el turisme. Un altre tema és la seva racionalització o la seva nova configuració que és el gran repte actual, i aquí cal pensar en propostes alternatives, algunes de les quals es referenciaran aquí.

Un segon factor lligat amb l’anterior és com corregir els problemes, però amb internalització de solucions. Sense indústria nacional descarbonitzada, sense béns d’equipament per a la transformació cap a una indústria més sostenible, sense producció de vehicles – especialment pesats, de distribució urbana, de transport col·lectiu, de nous combustibles no fòssils, sigui hidrogen verd o biogènic – no es corregiran efectivament els problemes. I això significa que el govern de l’estat i les autonomies i les àrees metropolitanes han de desenvolupar polítiques en aquesta perspectiva. És un canvi molt important – per no dir radical – en les polítiques industrials.

El tercer vector correspon a les àrees metropolitanes d’impulsar 4 eixos d’actuació per estimular els dos aspectes anteriors que, en gran part, corresponen a l’Estat i les autonomies:

– Actuar per la pedagogia i disseminació de la realitat que ens enfrontem, però sobretot de les mesures, liderant la conscienciació sobre les necessitats de transició ecològica justa, i treballant per l’eficiència energètica en les llars, però també per la descarbonització de la indústria o el transport.

– La segona línia és impulsar els acords territorials entre els agents alineant-los: pactes metropolitans per a la transició ecològica, amb tots els actors, consensuant plans i programes, incidint en les polítiques supra locals, participant com a veu del territori a la planificació autonòmica o de l’Estat.

– El tercer eix és fer de lobby de manera molt més proactiva per ser la veu dels agents del territori davant dels governs supra locals.
– Les institucions cal que promoguin el marc, la incidència i, si és possible, les mesures institucionals que afecten a les empreses i agents no estrictament basades en regulacions, sinó més orientades al foment de la recerca, la implantació de projectes, la participació mitjançant ajuts subvencions, l’elaboració consensuada amb els actors de normatives, etc., responent al que necessita el teixit econòmic i social del país.

Les metròpolis tenen un gran repte per davant. Però també és necessari que canviïn l’òptica “administradora” per una òptica estratègica i en perspectiva global, perquè el seu paper en la transició que ens tocarà viure serà de primera magnitud.

Caldrà, doncs, des del món local-metropolità actuar per fer efectiu aquest canvi, des del rol que li correspongui, però amb la responsabilitat que li pertoca per la construcció d’un futur descarbonitzat de les ciutats i de la seva activitat econòmica.