El futur del treball? Oportunitats i riscos per un canvi social.

Venim d’uns darrers dos anys (casi) molt complicats i d’una extrema complexitat en la gestió de temes sanitaris i laborals. No cal abundar especialment en aquests temes perquè tots són conscients del que ha passat i, en alguns aspectes, el que encara està per venir.

El futur de treball s’ha convertit en un tema central en les agendes polítiques arreu. No lo hem de mirar exclusivament des de la vessant “laboral”. Cal mirar-lo des de la perspectiva que el treball afecta als projectes de vida, a les relacions socials, a la interacció amb els altres.

Imaginem, doncs, què molta gent d’una edat mitjana escolta dia rere dia què no tindrà futur en el nou mercat de treball, què si els seus fills no espavilen amb llengües i tecnologies no comptaran amb projecte de vida, que seran exclosos laborals i en conseqüència exclosos socials.

Algú pot pensar que això pot representar un horitzó esperançador?  

Com es diu en molts àmbits i espais de reflexió, i especialment arran de la pandèmia, la única veritat coneguda és que ja no tenim veritats ni revelades ni conegudes. 

A banda d’això, sí en canvi, a hom se li presenta un escenari molt complex, en el què pel comú de la gent se’ls hi parla de conceptes que sonen, però es desconeixen realment: intel·ligència artificial, robotització, digitalització de processos, l’automatització, l’algoritmització de procediments de decisió.

Ja res serà com abans es diu arreu. I el que provoca en tothom és incertituds i dificultats per triar camins o reclamar oportunitats.

La recessió laboral, el desplaçament de certes activitats cap a altres mercats de treball, la massiva irrupció tecnològica, la nova mobilitat, la major atenció als serveis a les persones....., són els altres elements que afecten exògenament el procés de redefinició del futur del mercat de treball. 

Aquest canvi té moltes facetes i una de les més cridaneres és el del fenomen que es dona avui dia a USA de la “gran renúncia” resultat i efecte de la pandèmia del COVID-19 en la que un gran número de treballadors i treballadores nord-americans estiguin revaluant les seves opcions, amb tres principis bàsics: flexibilitat, teletreball i millor salari /remuneració. 

I el profund procés d’innovació tecnològica pot ser una gran oportunitat però encara no queda clar la seva distribució en sectors, en ocupacions, i sobre tot en recursos.

El treball ha estat un dels punts crítics de la situació pels efectes que la pròpia COVID ha tingut en l’acceleració de la definició de quins serien els escenaris de futur.

Es parla molt de la situació de futur i que hi haurà una gran reconversió del mercat de treball. En qualsevol cas hi ha quatre variables fonamentals a tenir present.

- Per autors com Adam Tooze (2018)  o David Graeber (2108) el dilema està en una dualitat entre treballs qualificats i molt ben pagats i treballs degradats, de “merda” diu el segon autor i que expressen una visió certament pessimista de futur.

- És ben cert que en el món de la indústria i els serveis associats a aquesta – allò que anomenem el perímetre de la indústria, és dir finances, informàtica, immobiliari,...- estarà determinat per l’aparició de nous components en el procés productiu del que s’anomena la quarta revolució industrial i la indústria 4.0, amb la incorporació de la digitalització, la Intel·ligència artificial, la IoT, el 3D, Big Data, Simulació, Fabricació Aditiva, Ciberseguretat, Cloud Computing, robòtica, sistemes ciberfísics, integració de processos avançada, apropament de les fases productives en termes d’espai de localització. Aquest canvi pot tenir riscos de polarització i dualització de l’economia en funció del valor afegit que aporta un sector o altre sector, i ara semblaria que els únics que surten ben posicionats són els vinculats a les noves formes industrials o, lamentablement, a l’economia especulativa derivada de les oscil·lacions del mercat financer. 

- Altres autors fan incidència (Daniel Susskind-2020) a que el treball continua tenint un paper important en la realització personal, en el posicionament social, en el valor i respecte dels altres, i per tant el no tenir una professió de bona inserció en el mercat afecta de manera directa a l’autoestima de les persones per la incidència  que tenen els factors subjectius d’exclusió social. 

- I per últim que la creixent i perillosa dualitat del mercat de treball o inclusiu una triple situació és un risc molt greu que pot tenir la realitat laboral. Gent que treballa en models emergents econòmics, gent en el sector serveis molt poc valorats i gent desclassat del sistema y amb un risc sever d’exclusió social – laboral. 

En qualsevol cas hi ha pocs optimistes “teòrics”.....Per això prenc prestat l’idea – aquí també aplicable – d’apocalíptics i integrats, sàviament presentat per Umberto Eco en relació amb els mitjans de comunicació i la imatge en els anys 60’. Aquí es dona una situació molt semblant, gent que critica aquest model emergent i gent que aplaudeix perquè el que vindrà representa el progrés i la millora de les condicions de treball.

Ara bé, en qualsevol cas posa en evidència un risc molt important d’exclusió d’una gran part de la població i la única sortida fins ara més estesa, al menys per ara, és la proposta de la renda bàsica universal per la no exclusió econòmica – aparent – però no per la integració laboral massiva. 

El principal risc d’aquest procés, i així coincideixen la majoria d’autors que han teoritzat les desigualtats – i en Piketty (2021), amb pensament propi, però bon deixeble conceptual d’Atkinson (2016) – coincideixen a dir que la desocupació és el risc principal de la desigualtat. 

És la formació en habilitats la única sortida al problema? Quin model d’integració en els nous reptes del mercat de treball és el més adient? Hi hauria treball per a tothom en aquest model d’indústria 4.0? Com s’hauria de promoure que els serveis menys qualificats tinguin un nivell salarial, i una consideració social que no estigmatitzi ni provoqui situacions d’aïllament social per manca de reconeixement?

No es voldria obviar però, que el canvi en el mercat de treball també afectarà a les condicions de treball. Perquè el nou marc està també condicionat per situacions que segurament caldrà superar o al menys incloure les com a variables estructurals d’anàlisi i d’elaboració de propostes. Precarització, devaluació salarial, empitjorament condicions de treball no són un horitzó edificant. La intenció de la Ministra Díaz va en bona direcció però encara quedarà molt camí a recórrer atès que el nou context no el tenim prou ni conegut ni analitzat. Segurament és un bon acord – i no cal reclamar el que ara no correspondria – però està més ancorat en el passat i present que en el futur del mercat de treball. 

I encara queden tres aspectes que cal aprofundir de manera singular

- S’ha produït una pèrdua de confiança en les expectatives laborals dels joves, fins i tot amb un descrèdit important en si té sentit o no preparar-se per una societat que demostra que ni els entén ni compta amb ells, si bé és cert que la COVID ha obligat a retornar a uns certs valors vinculats al treballs relacionats amb els serveis personals, amb una valoració de les professions que han estat més propera a l’atenció de les persones – sanitaris, professorat, cossos de seguretat, entre els més representatius – estan encara en general no molt ben pagats, i la fi de la pandèmia (fi?) està provocant que la majoria tornin a l’atur i/o a la precarització, sent els més representatius els sanitaris, en casi totes les comunitats autònomes, però molt en particular en les governades pel PP.

- Els canvis en els modus de producció de la indústria manufacturera no ve acompanyada d’un fort procés de reciclatge i adaptació. Per tant una part molt important de la ma d’obra actual, i en general molts estudiants actuals de cicles universitaris i de formació professional no tindran les eines necessàries per adaptar-se als nous requeriments del mercat de treball.

- La forma en la que s’ha donat l’atur ha provocat un nombre elevat de persones que avui no tenen feina, ni expectatives de trobar-la entrin en un procés resignació social que crea situacions que impactaran molt directament en altres àmbits de la vida

En qualsevol cas és fa molt evident la disfunció dels sectors que no tindran una real capacitat per ser absorbits pel nous reptes del mercat de treball patiran aquesta situació de manera singular i a la vegada molt crítica. 

El debat està vinculat més a la necessitat d’atendre els dèficits relacionat amb les capacitats (Amartya Sen, 1992 i 2000) i ja no és suficient  expectatives relacionades a l’esperançada  igualtat d’oportunitats que pot aparèixer solament com una mena de “trampa” dialèctica i conceptual que com una oportunitat real de noves formes de distribució que és la gran aposta de la construcció d’una societat meritocràtica, que s’ha demostrat ineficaç per eliminar les desigualtats i oferir expectatives a la gent amb major risc de trobar-se en situació de pobresa. (Sandel, 2020).

Aquesta disrupció provoca un canvi en el futur del treball amb moltes incertituds que afectaran sobre tot a tres aspectes claus sobre el que s’hauria de parar atenció: la formació de la gent, les condicions laborals – legals, econòmiques, socials... – i els nous models d’organització del treball.

La magnitud de la transformació pot anar associada a un procés de tal grandària com el que va significar el pas del món rural a l’industrial, o la transformació de la primera indústria manufacturera a la indústria del model fordista. 

No es pot pensar el futur del treball sense tenir en compte i molt present que aquest factor disruptiu ha d’operar en els tres aspectes mencionats, així com en molts aspectes col·laterals i molt importants.

Arran de la redacció del Pla Director Urbanístic Metropolita de l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’aportava reiteradament que les escoles i els centres de formació d’ara en més havien de ser pensats en construcció i pensament en un model “pladur” és a dir fàcil de muntar, versàtil, apte per ràpides transformacions, útil per estructures dinàmiques, adaptatiu, i que dona espai no hipotecat a la creativitat i la innovació: no recaurà sobre el procés les resistències per no canviar alguns dels aspectes claus. Les conseqüències poden ser diverses.... crisi, conflicte, fenòmens de qüestionament de la política, etc...

Semblaria que la pandèmia a obert una nova finestra d’oportunitats. Les conclusions que en general es comparteix respecte al que ha passat i els efectes que pot provocar es regirien per les següents situacions que s’han accelerat (Mc Kinsey,2021; Informe World Economic Forum, 2020; Informe OIT, 2019....).

- En primer lloc es dona un canvi molt important en el perfil i aspiracions del consumidor passant a se un subjecte més actiu i que busca sistemes de relació amb el seu consum de manera directa.

- Tendències empresarials orientades al treball en remot i les interaccions virtuals, amb un enfortiment de les transaccions i el comerç electrònic.

- Canvi en la producció orientada la digitalització i l’automatització de processos tal com s’ha assenyalat més amunt. 

En síntesi, com diuen la majoria dels informes sobre l’arribada del futur laboral ens trobarem amb un escenari de significatius canvis a les que hem de sumar aquests derivats dels efectes de la COVID-19. 

Tal com diu l’informe del World Economic Forum l’automatització, juntament amb la recessió del COVID-19, està creant un escenari nou amb efectes en les condicions de treball i en els processos productius. 

Tothom aposta  treballadors. A més de l’actual interrupció dels bloquejos i contraccions econòmiques induïdes per la pandèmia, l’adopció tecnològica per part de les empreses transformarà tasques, llocs de treball i habilitats el 2025. El 43% de les empreses enquestades indiquen que estan destinades a reduir la seva plantilla a causa de la integració tecnològica , el 41% planeja ampliar el seu ús de contractistes per a tasques especialitzades i el 34% planeja ampliar la seva plantilla a causa de la integració tecnològica. El 2025, el temps dedicat a les tasques actuals a la feina pels humans i les màquines serà igual. Una part important de les empreses també espera fer canvis a ubicacions, les seves cadenes de valor i la mida de la seva plantilla a causa de factors més enllà de la tecnologia en els propers cinc anys.

Així, doncs, estem en una cruïlla extrema en relació amb el futur. Cap escenari ni cap model brindarà sortides necessàries per tothom.

Per això cal repensar com abordar aquesta complexa realitat. La renda universal és una sortida, però no resol el futur ni les expectatives de la gran majoria de la gent.

Per altre banda els partits polítics, a tenor del que veiem de les seves polítiques, estan orfes d’idees innovadores capaces de donar resposta als nous reptes. 

Ara la situació requereix imaginació, però sobre tot valentia per afrontar les problemàtiques amb una nova mirada, més compromesa i decidida amb la justícia social, la solidaritat i la recerca d’una societat on tothom tingui l’opció de fer possible el seu projecte vital.

Atkinson, A. (2016): Desigualdad. ¿Qué podemos hacer?.FCE, México. 

Diversos autors de McKinsey (2021): The futur of work after COVID-19. McKinsey. https://www.mckinsey.com/featured-insights/future-of-work/the-future-of-work-after-covid-19. 

Graeber, D.(2018): Trabajos de Mierda. Ariel, Barcelona.

OIT (2019). https://www.ilo.org/global/topics/future-of-work/lang--es/index.htm

Piketty, P. (2021). Breve historia de la desigualdad. Deusto, Bilbao.

Susskind, D. (2020): A World Without Work. Technology, Automation and How We Should Respond. Penguin. London.

Sandel, M. (2020): La tiranía del mérito. Debate, Barcelona

Sen, A (2000). Nuevo examen de la desigualdad. (reimpresión de 1992). Alianza. Madrid.

Tooze, A. (2018). Crash: como una dècada de crisis financieras ha cambiado el mundo. Crítica, Barcelona.

World Economic Forum (2020). https://www.weforum.org/reports/the-future-of-jobs-report-2020

1