El siglo del populismo - Rosanvallon, P. (Galaxia Gutenberg, 2020)

Rosanvallon s’enfronta al populisme des del rigor, la profunditat de l’anàlisi i la valentia de les propostes en el llibre més complet que s’ha escrit fins avui d’aquest fenomen polític.

Abordar “El siglo del populismo” és una molt bona manera d’entrar en una de les temàtiques que avui dia formen part dels principals debats polítics: el populisme.

Tenint això present, si haguéssim de resumir aquesta obra de P. Rosanvallon en una sola  frase diríem que el populisme ni és l’antítesi de la democràcia ni tampoc la panacea que resoldrà tots els seus problemes, però que el que sí que fa és  posar de manifest que el sistema té molts problemes que no s’han abordat amb la decisió i la contundència necessàries per esvair els fantasmes que ell mateix genera, i potser també generar un debat útil per a resoldre les contradiccions, confrontacions dialèctiques i dilemes que la democràcia avui genera.

P. Rosanvallon té una extensa obra al voltant de reptes de la democràcia, d’entre les que destaquen, i lliguen amb aquest treball, “La legitimidad democrática: imparcialidad, reflexividad y proximidad” (2009) i “Integridad y transparencia, imperativos de una buena gobernanza” (20016).

 Amb això vull indicar que l’autor no és una persona que hagi entrat ara casualment o ocasionalment en aquest debat, sinó que des de fa molt de temps intenta entendre des de la filosofia política l’esdevenir de les democràcies a occident. Com a pensador pertany al grup que més aporta en el debat sobre el tema i que entén el populisme com una patologia de la democràcia i, a diferència d’altres pensadors i crítics, la seva aproximació parteix de la idea de la necessitat d’entendre el fenomen i no reduir-lo de manera simplista a un extrem del sistema i com si fos un assumpte passatger, i eventualment de curt recorregut i poca fonamentació.

La intenció de Rosanvallon amb aquest llibre és proposar un cert ordre en el debat al voltant del populisme, no eludir cap formalització conceptual i realitzar un recorregut històric i conceptual que permeti entendre la realitat d’aquest fenomen. Aquest enfocament fa que algunes de les crítiques d’aquest llibre el considerin massa tou, afirmant que el que tocaria des de les postures socialdemòcrates seria criticar sense pal·liatius aquest moviment polític. Per a l’autor aquest no és un enfocament correcte i per això en l’articulació teòrica del llibre es nega, amb tota la raó segons el meu criteri, a practicar qualsevol reduccionisme ideològic al qual tant es presten les crítiques apriorístiques en general. Al contrari, proposa prendre seriosament el populisme i no restar en una posició de crítica radical, denúncia, negació de la realitat, posició indignada i enfadada, o simplement ignorància des d’una “certa arrogància”. L’autor proposa veure en què es basen i fonamenten les crítiques  a la democràcia actual i identificar-ne les debilitats i fortaleses per atacar i passar a la contraofensiva oferint alternatives.

Amb aquest objectiu, l’obra s’organitza en cinc apartats: una introducció, extensa, completa i molt didàctica, tres components que formen el corpus del text (i amplien la introducció) al voltant de tres aproximacions: la més “descriptiva” que anomena “Anatomia”, una segona que es dedica a la “Història” i un tercer component al qual anomena “Crítica”, tres títols prou significatius del seu contigu. Finalment tanca amb un apartat de conclusions que anomena “L’esperit d’una alternativa” i que, segons el meu parer, és el més limitat (el que demostra, valgui la situació, justament perquè ha reeixit el populisme arreu) tot i que no escatima en propostes respecte a la magnitud del repte que ens planteja fer front al pensament populista.

Així, en aquesta obra, Rosanvallon (a diferència d’altres autors) no fa un simple al·legat contundent en contra del que passa, sinó que argumenta que per condemnar i confrontar el populisme amb efectivitat precisament s’han de defugir les crítiques simplistes i en canvi se l’ha de conèixer amb profunditat, identificar les seves febleses, i particularment les seves argúcies més demagògiques – en especial les fakes – i proposar un model alternatiu. En aquest sentit, el llibre fa un recorregut històric i teòric del concepte exhibint una veritable valentia intel·lectual que s’expressa en tres aspectes: la voluntat d’entendre exhaustivament el fenomen - fins i tot històricament -; la vocació de debatre conceptualment amb altres teòrics, especialment els d’esquerra que justifiquen aquest moviment polític; i per últim el compromís que manifesta d’oferir una alternativa política com a forma efectiva amb referències concretes de millora del projecte democràtic.

En aquest món globalitzat, afectat avui dia de manera dramàtica i inèdita per un “enemic” totalment desconegut com és la covid-19, en la que les oposicions est-oest ja no tenen la mateixa dimensió i pes que abans, en què l’amenaça terrorista o de daltabaix econòmic i financer aguaita a cada cantonada, no és estrany que els sentiments d’angoixa, malfiança i rebuig a la política provoquin situacions en les quals emergeixen noves respostes, simplificades, moltes vegades inconsistents, demagògiques i amb alt impacte emocional que provoquen que el populisme, en qualsevol dels seus vessants, prengui forma i aconsegueixi arreu una forta adhesió als seus postulats. És en aquest context doncs en el que Rosanvallon fa la seva aproximació, que de tota la literatura existent pren la dimensió de ser la més realista, rigorosa en termes de les ciències socials i també de compromís polític, combinació no sempre freqüent en les crítiques a aquest posicionament polític.

Per començar, i en relació amb el mateix concepte, a la seva “Anatomia” o la seva cartografia, l’autor diu que és una paraula elàstica, “de goma” i que podríem dir que en un cert sentit pots representar quasi un polisemantema, ja que diverses concepcions el veuen diferent segons el marc ideològic des del qual se’n formulin les observacions. Des de fa alguns anys, la paraula populisme s’ha incorporat al vocabulari dels mitjans i fins que s’ha tornat omnipresents en converses més o menys erudites o a les xarxes. El terme pot sonar a novetat per a uns o omnipresent per altres (en qualsevol cas s’ha convertit en una arma llancívola), és tan adaptable que pot servir per a usos múltiples, fins i tot ben utilitzat ha servit per descriure realitats històriques molt diferents i en no poques vegades té connotacions pejoratives, fins i tot d’estigma, no sempre aplicades amb justícia.

L’autor argumenta que la seva plena incorporació al llenguatge polític o periodístic és resultat de l’aparició d’un nou model de “fer política”, de la necessitat de qualificar una situació nova en el cicle polític que es fa molt més palesa al segle XXI (d’aquí el títol del llibre) però especialment a partir de 2008-2010. Avui dia, doncs, qualsevol argumentació de desqualificació de l’adversari utilitza el populisme com a concepte i serveix de descriptor de polítiques que van de Chávez a Bolsonaro, de Trump a Putin, de Podemos a Vox. I no poques vegades entre Pedro Sánchez i Pablo Casado hem sentit acusacions recíproques de “populista” amb relació a certes propostes.

El que és real, i això és l’important, és que el populisme està tenint una “espectacular progressió a tot el món”. Els perdedors de la globalització representen als seus principals clients, però no són els únics. Armilles grogues, 15 M, xenòfobs de diversa procedència, fonamentalistes religiosos, il·liberals d’arreu, esquerres antisistema, tots fan “quelcom” de política que es pot entendre com populista. El fet és que la incapacitat de la política (tant d’esquerra com de dreta) per resoldre els problemes vigents ha ajudat notablement a aquesta expansió. El desencantament ha estat i seguirà sent el brou de cultiu d’allò que Rosanvallon anomena amb raó “la ideologia ascendent del segle XXI”. Aquesta i les potencialitats que ofereix avui dia la tecnologia (twitter, facebook, telegram....) per una ràpida i simplificada difusió de missatges sense argumentaris, que busquen directament les emocions i sentiments, conformen les raons principals que dibuixen l’èxit actual d’aquesta, teòricament, nova política.

En aquest sentit cal considerar que l’eclosió del fenomen del populisme en els darrers anys, però especialment amb l’arribada de Trump al poder, ha provocat una allau de teories, opinions, tesis i aproximacions conceptuals diverses que naveguen entre dues posicions enfrontades: d’una banda els que consideren que aquesta forma de fer política és un atac directe a la democràcia i de l’altra els que la reconeixen com la màxima expressió del model democràtic, o com a mínim d’una democràcia el més directa i plena possible. Aquí l’autor introdueix de manera especial la idea que tots els moviments populistes sempre, en algun moment, reclamen el paper del referèndum per “consultar directament al poble” i obviar els mecanismes de representació més representatius o republicans, que ens ajuda a veure com han actuat des d’Orban a Puigdemont (i Artur Mas) amb les peticions de referèndum i amb el caràcter plebiscitari de cada elecció.

Una de les idees-força d’aquest llibre recent és que ens hem de prendre molt seriosament el populisme perquè és una expressió que es troba tant en els punts extrems de la dreta com de l’esquerra de l’espectre polític, però no només: ha acabat contaminant totes les formes de fer i exercir la política. D’aquí la riquesa de la seva aportació, ja que l’autor estudia el fenomen des de diferents angles, prenent com a punt central la noció de democràcia i la seva evolució des de les revolucions que funden la Modernitat fins als nostres dies. El seu enfocament supera la majoria dels llibres sobre aquest tema, centrats a caracteritzar i descriure als votants o l’anàlisi del símptoma en les seves manifestacions més evidents: desencant, desigualtats, invisibilitat de la ciutadania, angoixa pel futur, menyspreu de les noves generacions pel fet polític, incredulitat envers les propostes dels dirigents, descrèdit manifest dels governants i aparició de nous termes per definir el que abans en dèiem l’establishment -sense saber molt bé el seu significat- i ara la “casta”.

L’originalitat de Rosanvallon rau a escoltar el que és realment el fenomen, en quines arrels de la societat i economia se sosté, quines són les seves expressions racionals i irracionals, especialment en termes de sentiments d’adhesió i odi als adversaris i propis; i si existeix o no una alternativa mobilitzadora i reconstructiva d’un nou model democràtic.

També dedica una bona part del text a debatre amb el pensament d’esquerres liderat per Ernesto Laclau i Chantal Mouffe (tan importants en la fundació de Podemos i després de Más Madrid). Uns autors que, amb part de raó, han criticat i acusat  l’esquerra-establishment de complaença i integració en la “casta” i la partitocràcia.

L’anàlisi crítica del llibre es basa en el fet que la fortalesa del populisme, entre altres factors, rau en la seva tendència a la simplificació, l'homogeneïtzació, la resolució dels conflictes per la via de les solucions dicotòmiques i polaritzades. Això que li permet a l’autor fer referència a les tres tipologies de democràcia que existeixen segons el seu parer: la democràcia minimalista, en què l’únic rol atribuït a la ciutadania és l’elector i que degenera fàcilment en una oligarquia electiva; l’essencialista, d'inspiració marxista, que denuncia la mentida de la democràcia formal, que degenera en totalitarisme; i la democràcia polaritzada, terreny propi del populisme que degenera en una “democradura” en modificar les institucions per crear un règim “irreversible” (del que un bon exemple serien actualment les derives de països com Veneçuela i Polònia amb les seves intervencions en el tribunal constitucional, per exemple).

Aquest darrer model és paradoxalment el fruit de la reivindicació per part del populisme d’un procés de regeneració democràtica mitjançant l’increment de les consultes a la població (referèndums), una aparent major redistribució de la riquesa i la consolidació del model entorn de la figura del líder que en si mateix encarnaria al denominat poble (aquí menciona explícitament a Trump), qüestionant l’eficàcia dels partits per a resoldre les situacions d’exclusió, precarietat, marginació, etc., i reforçat en un conjunt d’afirmacions sostingudes en fakes de tota mena.

Un dels mèrits de l’aportació de l’autor és doncs l’esforç per entendre perquè esdevenen aquestes polítiques populistes, i perquè es materialitzen en allò que anomenem il·liberalisme. Generalment s’acusa el populisme de deriva autoritària, però per més justificada que sigui, explica Rosanvallon, aquesta crítica només convenç els que estan convençuts. Perquè combatre al populisme no es pot fer amb eines antigues i qüestionades: aquest avui ja no proposa substituir la democràcia per una dictadura, com als anys trenta, sinó que afirma tenir una forma democràtica superior, basada en la sobirania popular expressada pel referèndum i amplis “consensos” socials (o com diu Putin, una democràcia “sobirana” (sic) davant d’un liberalisme obsolet). Per això, la confrontació amb el populisme ha de tenir una naturalesa diferent.

Un populisme que és la demostració de la incapacitat i feblesa de la democràcia actual per donar respostes pràctiques i realitzables a curt termini a moltíssimes carències sobretot d’injustícia social, de discriminació de sectors exclosos per canvis tecnològics i socials de gran importància, de precarietat laboral, de generació d’ocupació. Si no és així, no s’entén l’evolució de votants comunistes a França a l’òrbita dels Le Pen.

En relació amb els continguts específics de descripció, el primer que exposa l’autor, després de la llarga i molt didàctica introducció a la que acabem de fer referència, és el que anomena "anatomia" del populisme, on identifica les seves característiques principals i després se centra en la seva història amb desenvolupaments rics i profunds. A continuació, formula les dues objeccions principals que es poden plantejar al populisme, especialment quan es reivindica com l’únic i genuí representant de la gent, ja que els partits actuals estan arrelats en un sistema corrupte, elitista, distant de les necessitats i de la voluntat del “poble”.

Per rebatre aquesta idea simplificada del “poble”, l’autor afirma que la gent, en primer lloc, no és l’entitat homogènia i unida amb una clara voluntat d’acció comuna de què parlen els populistes. La societat no es divideix en una elit prima, artificial i corrupta a la qual s’oposa la resta de la població. El poble també és heterogeni i té interessos contradictoris, i pertinença a diferents classes que no persegueixen els mateixos objectius i compten amb una diversitat de corrents polítics o ideològics que els travessen. Per això afirma que els populistes no representen el poble sencer, sinó una de les seves fraccions, la legitimitat de la qual no és necessàriament superior a la d'altres components de la població. La retòrica populista, si guanya, negant aquest pluralisme, corre el risc d’opressió o de discriminació d’una part de la població. És el risc dels models il·liberals que posen en qüestió els pilars democràtics que, recorda l’autor, en són dos: la sobirania popular, per descomptat, però també les normes fonamentals del dret, que asseguren la llibertat dels individus o l’autonomia dels corrents minoritaris, en el marc de la llei. Tan bon punt arriben al poder (Trump, Orban, Bolsonaro), els populistes sempre intenten reduir els marges de la llibertat i la democràcia i garantir així que amb el temps la seva dominació sigui irreversible.

La cultura populista s’expressa entorn de 5 elements: una concepció del poble; una teoria de la democràcia; una modalitat de representació; una política i una economia; i un règim de passions i emocions. Aquests 5 components creen una filosofia que cal combatre i contrarestar i per això Rosanvallon introdueix la noció de "refundació democràtica” amb l’objectiu de constituir una oferta alternativa forta a l'oferta populista" a partir de la formulació de diverses vies més enllà del sufragi: consultes freqüents, assemblees “interactives”, sorteigs, vigilància ciutadana, és a dir, l’establiment d’una “democràcia d’apropiació” que restableixi el lligam distès entre governants i governats. En definitiva, per combatre el populisme, estendre els drets de les persones.

El populisme és sobretot una forma límit de la democràcia que busca resoldre la indeterminació que li és pròpia mitjançant un conjunt de simplificacions: el democràtic es redueix a la prova de les urnes, la representació es redueix a la identificació amb un líder que encarna al poble, l’expressió del poble es redueix a la seva comunicació sense intermediaris amb el poder, la seva sobirania es condensa i la diversitat de la societat es redueix a una dicotomia entre “nosaltres” i “ells”. És veritat que la primera simplificació, el democràtic reduït a l’electoral, és un tret també present a les democràcies mínimes en les quals el ciutadà té el modern rol de simplement elegir a qui decideix per ell. El populisme reclama una major expressió de la voluntat popular, però no deixa d’acompanyar-se en la votació, plebiscitària en aquest cas, com el fonament de la democràcia. Una altra conseqüència d’això és l’exaltació d’una sobirania popular que conjuga l’híper electoralisme amb una economia proteccionista, amb una invasió de les institucions i amb un líder que encarna al “poble”.

Però no és menys cert que el populisme – malgrat el que diuen alguns dels seus detractors que practiquen en el fons un cert elitisme intel·lectual – posa en debat molts aspectes que ens han d’ajudar a entendre nous fenòmens emergents: el perquè dels moviments -juvenils moltes vegades- antiestablishment, la polarització dels debats, les formes passionals de l’expressió política, les teories negacionistes de realitats existents..., el que l’autor denomina el populisme difús.

Com enfrontar-se doncs a aquest monstre polític populista que ja conviu còmodament entre nosaltres? Certament, la tasca és tan complexa com ho és la pròpia democràcia. En la darrera part del llibre i a tall de conclusions, Rosanvallon proposa desgranar mesures amb aquesta finalitat partir d’una interessant reflexió que fa notar que si bé moltes vegades les crítiques populistes estan carregades de raó, les seves propostes, en el cas des de la dreta, són normalment simples, poc rigoroses, i en molts casos temeràries, si no inviables i amb components perillosos de naturalesa xenòfoba, excloent, i a vegades racistes i, en el cas de l’esquerra, tampoc abunden les propostes coherents prioritzant sovint les posicions provocatives, sobretot en el camp econòmic, i negacionistes de realitats paleses. No és fàcil trobar la resposta, però es tractaria de  “refundar” l’activitat ciutadana i les institucions democràtiques.

La seva proposta és superar les visions dels tres tipus de democràcia abans esmentats (la democràcia límit, l’essencial i la polaritzada) expandint el model democràtic en “els seus modes d’expressió, procediments i institucions” perquè “la veritat de la democràcia no rau en la seva perfecció sinó en la superació de les seves imperfeccions i només és possible apropar-se al seu ideal superposant les seves diferents aproximacions, sumant totes les modalitats separadament imperfectes que és possible tenir presents, per donar-li forma”. El programa, la confiança, l’estructuració social clara, que formaven part essencial del discurs democràtic tradicional ha entrat en crisi, però apel·lar a l'“home-poble” o “partit-poble” no resoldrà el problema.

Alguns principis com la paritat, les primàries, l’elecció per part de les bases polítiques dels representants de manera directa, van en la bona direcció, però no són suficients per superar el dèficit democràtic actual i contrarestar els efectes de la crítica populista. El que cal és construir un mode de progrés democràtic el que implica fer sempre més “complexa la democràcia", ja que convé recordar que “la democràcia és sobretot un règim que no para d'interrogar-se a si mateix sobre si mateix”. És a partir d'aquest esforç i d'aquesta lucidesa democràtics que el projecte populista podrà perdre el seu atractiu. Despertar les emocions democràtiques, és finalment la seva resposta.

No sembla un camí gens fàcil perquè la polarització, d'una banda, i la "unanimitat" (o "simplicitat") com a discurs dominant, de l'altra, s'imposen. Però si de complexitat i simplicitat de la democràcia parlem, cal citar aquí el també recent llibre de Daniel Innerarty (“Una teoria de la democràcia complexa”, 2020), on, entre moltes altres coses, exposa que "només una democràcia complexa és una democràcia completa”. Coincidències, encara que també dissensions, en la manera de veure el problema entre aquests dos pensadors.

En definitiva, les solucions, segons el parer de Rosanvallon, consisteixen a augmentar i multiplicar les modalitats i expressions democràtiques, en promoure una "democràcia interactiva" fins al desenvolupament d'una "representació narrativa", en posar en marxa instruments ciutadans de control ("l'ull del poble"), en l'exercici d'una ciutadania activa. Es tracta de superar l'"entropia democràtica” reforçant el vincle entre representats i representants mitjançant el que podríem anomenar una democràcia interactiva, instal·lant dispositius permanents de consulta, fent presents en l'escena pública les realitats viscudes pels ciutadans. En aquest sentit, la «democràcia» no només voldria dir sobirania del poble, sinó que voldria dir construcció d’una nova narrativa, aposta per la deliberació pública, designació d'electes, i també significaria abordar les situacions específiques de la gent i aprofundir en la rendició de comptes. Cal que “la sobirania del poble” s’expressi en tota la seva complexitat – diu l’autor – més enllà dels actes electorals.

No necessàriament la visió dels electes i dels electors és la mateixa respecte a la significació de la democràcia. Per a aquests últims és el dret a ser escoltats, a consultar-los, a que els seus representants assumeixin les seves responsabilitats, a que no hi hagi impunitat quan es cometen errors, a criticar severament la corrupció, a que la transparència sigui l’eix central que fonamenta la rendició de comptes constant davant la ciutadania. Conclou també l’autor que una “democràcia d'exercici” hauria de ser vista en dues direccions, és a dir amb principis que han de marcar les relacions entre governants i governats. Uns principis regits per tres axiomes mínims: elegibilitat, responsabilitat i sensibilitat. Un altre aspecte necessari seria la definició clara de les qualitats personals requerides per ser un «bon governant» però no producte d’un prototip o retrat robot sinó basades en l’honestedat, la integritat, la imatge de veritat, allò que els grecs anomenàvem la parresia (franquesa màxima en la comunicació política).

És sense dubte un conjunt de propostes ben dirigides i ben intencionades però d’un recorregut més que complex en l’arena política. En qualsevol cas s’ha de reconèixer el veritable esforç de Rosanvallon per abordar la realitat emergent del populisme sense prejudicis i amb criteris objectius, des d’una anàlisi rigorosa i amb voluntat propositiva. I en darrer terme representa una visió política que recomana que, si volem combatre eficaçment aquesta ideologia, cal ser responsable i assumir seriosament que l’esquerra, socialisme inclòs, ha d’emprendre mesures d’àmplia renovació en el discurs i en les  polítiques per tornar a comptar amb una democràcia representativa, participativa, compartida per una societat més inclusiva, justa i solidària.

 

H.S.

 

Pierre Rosanvallon (França, 1948), és un filòsof polític i historiador amb una amplíssima trajectòria acadèmica i intel·lectual que combina amb una llarga militància socialista (primer al PSU i posteriorment al PSF) i sindical (CFDT). Ha escrit més de 30 obres, d’entre les que destaca “La société des égaux”, Seuil 2011 (“La sociedad de los iguales”, RBA 2012), i des de fa uns anys dirigeix l’ambiciosa plataforma de reflexió política francesa i europea “La république des Idées”.