Una mirada diferenciada de la planificació territorial en l’àmbit metropolità.

L’apropament a la realitat de polítiques territorials en un entorn metropolità s’ha convertit en un exercici conceptual i d’aplicació de polítiques publiques cada dia més complex ja que els diversos factors i enfocaments que cal fer sobre l’espai en qüestió exigeix múltiples lectures que afecten a lo social, l’econòmic, lo pròpiament urbanístic, la mobilitat, el medi ambient, i la pròpia governança com factors més destacats.

No és menor  la incidència en aquest context dels reptes generals com la globalització, les noves desigualtats, l’aparició de noves conductes polítiques o les dinàmiques territorials regionals, entre altres factors condicionen d’una o altre manera les polítiques de planificació i disseny del territori.

Entendre la planificació urbanística com una pràctica d’organització de l'espai i com un sistema estrictament tècnic és, a totes llums, insuficient quan del que es tracta és d’interactuar amb tots els actors implicats per tal d’implementar projectes de renovació i transformació urbana

És per això que l’enfocament sobre la problemàtica urbana exigeix una nova perspectiva i el desplegament de noves orientacions estratègiques. Si alguna cosa ha canviat avui dia en el pensament de la planificació territorial és la necessitat d’assumir la multiplicitat de vectors que conformen l’aproximació a aquest procés. Seria impossible pensar en aquest moment que es pot abordar una realitat territorial sense tenir en compte l’entorn social que l’envolta,  i els escenaris futurs que es dibuixen. Aquest fet ve acompanyat pel paper de les ciutats – i les metròpolis – en el context general de l’evolució de la societat.

Paral·lelament es pot constatar que la proximitat de la gestió i decisió i la subsidiarietat són elements centrals de la política pública, que aquest procés es dona prioritàriament al medi urbà/ciutat i que es molt important per l’aplicació d’estratègies “micro – quirúrgiques”, d’intervenció propera i efectiva que permeten entrar de ple en la capil·laritat de l’entramat social ciutadà.

Un canvi en l’enfocament, que prendria a la ciutat com a epicentre del procés de planificació, organitzaria de manera molt diferent el discurs al voltant de les polítiques públiques, exigiria noves aproximacions al tema de la governança i reforçaria el lideratge en els processos de planificació[1].

Tradicionalment, els plans (màsters plans, plans directors, plans generals, etc.) es van considerar un instrument que complia la funció d’actuar com un "projecte desenvolupat", que donava resposta a tots els ingredients de l’ordenació del territori i que atacava al conjunt d’àmbits d’actuació possibles en termes de “dibuix” del territori. En síntesi, el resultat del Pla era un seguit ordenat d’operacions i projectes dissenyats per aconseguir un objectiu. Ara bé, és factible un pla d’aquesta naturalesa en un context altament incert?

Hom sap que la nostra societat si alguna propietat té és que canvia ràpidament, que és difícil seguir els ritmes de transformacions, ritmes que aporten més incerteses que veritats, i que l’urbanisme resulta altament influenciat pels vectors que provenen de la transformació social, econòmica, tècnica, política o cultural. Aquests àmbits evolucionen de manera ràpida i a vegades no fàcilment comprensible ni previsible.

Això provoca un escenari sotmès a diverses incerteses, dubtes i interrogants. Tal com diu en Ascher (2004)[2] "la previsió només pot ser molt limitada". En termes de polítiques urbanístiques aquestes transformacions venen acompanyades de canvis molt accelerats que provoquen que la dimensió prospectiva de les assignacions funcionals de l'espai, es facin difícils d’esbrinar i es tornin especialment impredictibles (Bourdin 2010)[3]. La vida quotidiana de la ciutadania, les seves necessitats, anhels, aspiracions i demandes esdevenen heterogenis, canviant i de pràctica impossibilitat de preveure. I en relació al paper de la crisi el mateix autor indica que “la crisi ofereix l'oportunitat de ser aprofitada per tancar la bretxa entre la planificació urbana .... i el món urbà real “.

Per últim no podríem deixar de portar a col·lació a en Bauman[4], ja que tal com assenyala les incertituds en les que es viu avui dia han afeblit els sistemes de seguretat que protegien al ciutadà i la planificació en tots els seus aspectes, i tal com Bourdin (ja citat) indica, aquesta incertitud (es podria parlar, doncs, de “planificació líquida”) impregna també les teories relacionades amb l’ordenació del territori.

És necessari afirmar que amb la planificació urbanística “per se” no es tenen prou eines en termes d’informació i coneixement per intervenir en un entorn complex. Però en qualsevol cas s’ha de tenir present que la interacció entre els diversos factors que conformen “el paisatge real” d’una ciutat o metròpoli es condicionen conjuntament i recíprocament a l’hora de pensar com actuar i intervenir en aquest medi.

En aquest sentit prenent la idea de Patsy Healey cal un enfocament per identificar aquestes noves polítiques. L’autora diu "la planificació estratègica especialitzada és un esforç col·lectiu per tornar a imaginar una ciutat, una zona urbana o un territori més gran, i girar a la nova visió en termes de: prioritats d'inversió, dispositius de protecció, inversió en infraestructura i els principis de regulació d'ús del territori” [5]. La idea de debatre sobre aquest quatre factors és clau per definir el territori: l'esforç col·lectiu, la reimaginació del territori, el lloc de la ciutat en una regió urbana de nivell superior, l'estructuració de l'acció col·lectiva.

Fer una aproximació a la realitat urbana exigeix​​entendre, abans de res, la complexitat i multiplicitat de situacions que interactuen, es superposen, s'entrecreuen, centrifuguen, construeixen i entreteixeixen aquest entorn.

No es pot parlar d'urbanisme i activitat econòmica sense tenir prèviament una visió estratègica del territori en el qual s'intervé, la qual cosa vol dir, primer de tot, comprendre i saber llegir les potencialitats i conflictes, reptes i oportunitats, resistències i aliances.

Partint d'un creixement inclusiu i sostenible, tenint en compte els reptes de combat a les desigualtats, i a la transició ecològica justa i la transició digital, les òptiques canvien radicalment.

No es nega el paper de el disseny urbà - la morfologia, la innovació, l'originalitat, la singularitat, la particularitat, l'experimentació - sinó el que es planteja és pensar que una intervenció requereix - més enllà de la tecnologia específica de la planificació urbana - una sèrie d'enfocaments que reforcin l'eficàcia del plantejament, la seva utilitat per respondre als reptes estratègics i la capacitat de generar consensos i complicitats per a la seva implementació, i la funció complementària als requeriments de naturalesa planificadora multidisciplinar que es proposen.

No obstant hi ha aspectes que rodejaran el procés planificador i que han de ser presos en compte per la tasca  a desplegar, i dels que assenyalem els més significatius:

•  Qualsevol intervenció planificadora requereix prendre en compte que el model ha de ser coherent, políticament, tècnicament, urbanísticament, i sobre tot territorialment.  

•  Planificar en el moment actual és pensar i actuar davant una societat de futurs incerts, tal com hem vist recentment, i especialment en el camp econòmic i social.

•  Els dos aspectes anterior exigeixen saber combinar els diversos interessos i les temporalitats en la planificació i els moments que se’n deriven d’aquesta situació. Els actors, els sectors, les institucions, el propi urbanisme tots tenen diversos ritmes, espais i tempus de planificació i execució diferents. La capacitat de combinar i harmonitzar és un element clau.

•  Les estratègies han de ser capaces de crear i construir un discurs compartit per tots els actors que intervenen, públics i privats, i dins dels públics comptar amb la governança multi nivell.

•  Treballar intensament per construir un model d’adaptació recíproca entre les normes existents i l’entorn en el seu ampli aspecte.

•  Aquest últim factor exigeix treballar sobre la convivència entre les exigències de  normativitat i la necessitat de flexibilitat.

En aquest sentit (segu la tradició que s'hereta de vivències prèvies dels actors, relacionats amb la cultura i dinàmiques urbanes generades, així com la cultura de concertació i consens experimentats.

•  La necessitat d'inventariar els "issues" existents, al fet que actors representen, al fet que interessos contradiuen o potencien, al fet que espais de creació de sinergies o conflictes es referirà seu desenvolupamint els corrents europeus actuals del debat sobre planificació urbana) es fa necessari contemplar un conjunt de principis que ha de tenir el model d'intervenció que es proposa sota un enfocament estratègic, en el que cal tenir present:

•  La creació d'espais per a la construcció i revisió d'estratègies.

•  Que el marc estratègic no és un exercici tècnic i de gestió sinó un enfocament global necessari que superi els models lineals de planificació, i sobretot entendre l'entorn des d'una perspectiva de reptes i oportunitats, forces i debilitats, jerarquies i joc d'actors, i no un model de saber acumulatiu poc operatiu.

•  El projecte ha de ser capaç de generar, implicar, comprendre, acostar forces que es mobilitzin per al desenvolupament de el projecte.

•  La voluntat d'incorporarent, al fet que valors representa, enforteix o neutralitza.

Aquest enfocament tindrà la necessitat de pensar des d'una altra perspectiva a la de el model tradicional "top down", que requereix una aproximació ineludiblement "bottom up", multidisciplinar, holística i sobretot generadora de complicitats i consens. En aquest sentit és indispensable

•  La generació d'estudis molt aplicats, que parteixen de múltiples i diverses fonts de coneixement, altament diversificats en el seu origen disciplinar, poc omni comprensius, capaços de combinar el rigor científic i l'aplicabilitat concreta,

•  Que el coneixement sigui sensible a una aplicació reguladora simple i completa, generadora de normatives efectives, aliena a complexitats conceptuals.

•  Que sigui capaç de donar un espai d'intervenció real, no aparent, als poders formals i informals, capaç de mobilitzar positivament els actors principals.

La singularitat de l'aplicació d'estratègies territorials en entorns institucionals actua de manera directa sobre els procediments formals i legals, i especialment sobre la governança a aplicar.

En aquest sentit els escenaris institucionals han de ser capaços d'administrar i generar espais de negociació que serveixin per gestionar els riscos de conflicte la qual cosa significa tenir molt ben identificat les àrees de governança.

La qüestió fonamental aquí és quin tipus de marc de referència i quines estratègies específiques s’la  "invoquen" a la feina de formació d'estratègies. L'elaboració d'estratègies implica vincular la comprensió de la dinàmica urbana amb la valoració de qualitats i potencialitats particulars, de manera que es creï un marc de referència per a eleccions específiques que afectaran les trajectòries futures.

I aquest concepte és molt important en la mesura que la incorporació d'un enfocament estratègic implicarà una disposició a observar i incorporar els canvis d'entorn o de correlació de forces o d'interacció amb els diversos actors, que poden afectar la pròpia modificació d'aspectes de planificació.

D'aquí que, en un entorn tan ple d'incerteses, de canvis tan accelerats, especialment en els aspectes de desenvolupament econòmic, no es pot pensar un model de planificació des d'una perspectiva tant estàtica com a curt termini.

És així que el "decisors" de les estratègies territorials han de tenir present la necessitat de

•  Reconèixer les forces exògenes i endògenes i aprofitar les seves potencialitats

·   Construir aliances estratègiques duradors i efectius.

·   Implicar als diversos actors institucionals en los processos decisoris.

·   Estendre a múltiples actores socials, en una perspectiva pedagògica e interactiva, els projectes recavant opinió i formalitzant consensos.

Finalment cal tenir present que la planificació es conforma en un exercici que necessita permanentment pensar de manera innovadora i proactiva, i sobretot capaç d’assimilar tots els canvis que es donen en l’entorn: la transformació urbana, els reptes de la mobilitat sostenible i el canvi climàtic, les noves polaritats i centralitats, el sistema verd, els reptes de la transició ecològica justa i la digital, la innovació social, cultura i tecnològica, etc......

En síntesi entendre que la gestió de la complexitat dels territoris ens obliga i exigeix un nou enfocament que requereix rigor, però també valentia i capacitat innovadora i transformadora.

 

 

---

[1] Katz, B: The Metropolitan Revolution. Booking Institute, Washington, 2011. L’autor planteja que com a  conseqüència de la gran recessió, ciutats i àrees metropolitanes dels Estats Units liderats pels alcaldes i actors socials són els únics capaços d’encapçalar i afrontar els reptes actuals.

[2] Ascher, F: Los nuevos principios del Urbanismo, Alianza Ensayos, 2004

[3] Bourdin, A.:  L’urbanisme d’après crise, Editions de l’Aube, 2010

[4] Bauman, Z.: Modernidad líquida. FCE, Buenos Aires, 2002.

[5] Healey, P.: Urban Complexity and Spatial Strategies: a relational planning for our times, Routledge, London, 2006