L’hidrogen verd i els reptes de descarbonització: Necessitat metropolitana, prioritat de Catalunya

 Per alguna raó que a vegades costa d’entendre, i segurament la història ho podrà explicar, l’hidrogen verd com tot el tema energètic va entrar amb molta força en l’agenda pública en el mig de la COVID, i va prendre un major protagonisme arran de la crisi dels preus de l’energia a conseqüència de la guerra d’Ucraïna. Encara podem recordar les compareixences del president de govern espanyol o de la presidenta de la Comissió Europea parlant del fet que el problema de l’energia estava molt ben encaminat amb aquest vector energètic. Si bé des de la cimera de Kyoto el tema de les emissions és una problemàtica molt present en l’agenda pública, la seva rellevància va prendre notorietat arran del COP de París i, especialment, en els darrers temps. Segurament, ara, a banda de les crisis mencionades, els fenòmens meteorològics han posat el dit en la nafra de manera més visible que en èpoques anteriors.

Darrerament, hi ha hagut, no obstant això, opinions contradictòries envers l’hidrogen verd. Aquest vector energètic segurament no serà la solució ni universal ni revolucionària a tots els problemes energètics, com en algun moment es va publicitar, i la seva eficàcia dependrà de molts factors relacionats amb el preu, la implantació de les renovables, la disposició en proximitat, etc. I com a vector conviurà amb altres vectors energètics i el grau de la seva intensitat d’ús dependrà de costos, eficiència, eficàcia, rendiments, capacitat de generar prou oferta, adequació d’aquesta a la creació efectiva de la demanda, etc.

La solució de l’hidrogen té una llarga història i ja Jeremy Rifkin va escriure sobre això al 2002 (The Hydrogen Economy), i de fet aplicacions d’hidrogen -no verd- s’estan fent des dels anys 1920 en el sector petroquímic i posteriorment en altres sectors com el plàstic, els fertilitzants, etc.

El 2020 es va impulsar una vall de l’hidrogen a Catalunya a partir d’una iniciativa nascuda a Tarragona impulsada per la URV, empreses, entitats i institucions d’aquest territori, a la qual es van sumar UPC, IREC (Institut de Recerca Energètica de Catalunya), l’Àrea Metropolitana de Barcelona i empreses d’altres indrets de Catalunya, iniciativa que va ser ràpidament assumida per la Generalitat, presidint l’acte fundacional el maig de 2021 celebrat a Tarragona que va fixar les bases d’una futura vall.

Aquesta iniciativa reproduïa la línia del que s’havia plantejat al País Basc tot seguint el model estès a Europa d’ecosistemes d’hidrogen, com iniciatives locals i regionals que busquen facilitar, compartir i optimitzar la cadena de valor des de la producció, fins a la distribució i consum d’hidrogen verd com a vector energètic sense emissions per a la indústria i la mobilitat. El model de “Vall” reuneix actors institucionals, indústries i empreses del sector privat, així com instàncies acadèmiques i instituts de recerca buscant les sinergies entre el privat i el que és públic per construir les bases pel desplegament de les tecnologies de l’hidrogen.

Durant tres anys es va intentar conformar alguna model d’institucionalització del tema, mitjançant una associació publicoprivada amb la coordinació de la Generalitat, però  encara no està constituïda formalment l’associació. Una dada positiva és que la tercera setmana de juny d’enguany la Generalitat va aprovar al Consell Executiu la seva participació formal en el projecte, representant una decisió important pel futur de la iniciativa.

Moltes reunions, diverses versions d’estatuts, fins i tot la creació d’una partida al pressupost de 2022 de 5 milions d’euros per a la creació d’un Centre per la Descarbonització nascut a l’albor de la mateixa vall no executats, però s’ha arribat al final de la legislatura en un punt que requerirà que, sigui qui sigui el govern que es conformi, algú prengui la iniciativa per acabar de formalitzar la posada en marxa del projecte de la “Vall” i efectivament impulsi les mesures necessàries perquè pugui reeixir com a projecte, i compleixi les funcions previstes, molt necessàries per accelerar projectes de descarbonització al país en diversos sectors econòmics.

Perquè una cosa és ben certa: La indústria actual necessita eines per a la descarbonització i que no impliqui una pèrdua de la seva competitivitat. I l’hidrogen verd pot ser aquesta solució a curt i mitjà termini per a processos Industrials que requereixen altes temperatures, controlant les emissions de NOx, a la vegada que és molt important la seva producció destinada al vehicle pesant sigui per a passatgers o mercaderies, ja que és una de les alternatives més importants per temes d’emissions, per la incidència en el transport arran del pes de la pila de combustible -a diferència de la pila de liti-, pel temps de recàrrega i per la capacitat d’autonomia dels vehicles, entre altres factors.

Pot també servir per a la producció energètica o com a mitjà d’emmagatzematge d’energia renovable i és essencial per una nova química sostenible del carboni que eviti l’ús de fonts fòssils per la producció de l’energia necessària com succeeix en la indústria petroquímica. En síntesi, les estratègies de l’H2 verd són claus en les estratègies globals de descarbonització.

Té sentit, doncs, una “vall” com entitat que gestioni  facilitant, compartint, optimitzant un full de ruta estratègic i consensuat pel desplegament de les tecnologies de l’hidrogen. El fet de poder compartir sinergies comporta també l’atracció de noves indústries i una millora de l’economia. En aquest sentit, l’oficina de la vall està fent un treball important de difusió i networking que hauria d’estar més recolzat amb recursos i mitjans suficients per continuar aquesta tasca. La setmana de l’hidrogen, amb dos edicions, n’és un bon exemple d’aquesta feina per la seva capacitat de difondre la cultura del vector en la nostra societat i sensibilitzar a amplis sectors econòmics sobre la utilitat d’aquest vector en el futur descarbonitzat.

Malgrat les múltiples necessitats lligades a l’hidrogen, sempre hi ha hagut una certa percepció de què el tema de l’hidrogen verd era un tema estrictament lligat a la indústria petroquímica de Tarragona, i per això també es pensava que els recursos de la Generalitat -encara no disposats- s’havien de dedicar a un centre de descarbonització a aquest territori.

Però la realitat ens diu que hem de treballar amb molts sectors, com cimenteres, metal·lúrgiques, papereres, ceràmiques, vidre,…..i tota la mobilitat, que passa per tot el país, però especialment a la regió metropolitana. I que a més la relació d’actors de suport i recerca també serà molt diversa, des de la URV, la UPC, altres Universitats que  estan ja en el tema així com una diversitat de centres de recerca, (EURECAT, IREC, ICIQ, LEITAT…) o el propi CSIC.

De fet, les declaracions anuals de petjada de carboni que institucions i empreses han de fer aplicant la directiva sobre Informació Corporativa en Matèria de Sostenibilitat de la UE, posen de manifest l’ampli abast dels problemes a afrontar per tot Catalunya. A partir de la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica de 2021, la majoria d’entitats han de calcular obligatòriament la seva empremta de CO₂ i establir un pla de reducció i publicar-ho a la seva web. Aquestes obligacions entren en vigor per determinades empreses l’1 de gener de 2025, amb la primera empremta anual corresponent a l’any 2024, afectant progressivament a tothom sense oblidar altres mecanismes com els canvis que suposen per la importació/exportació els mecanismes europeus d’ajust del carboni CBAM.

Per tot això, el més lògic és que hi hagi un pla estratègic global per Catalunya, que defineixi els eixos principals de les accions a dur a terme i què un dels nuclis estigui a Tarragona amb relació al pes de la seva indústria petroquímica que s’ha de reconvertir per deixar les fonts “fòssils”, compartint línies de desplegament amb altres nuclis com la Regió Metropolitana de Barcelona i a mitjà termini, ben segur, algunes antenes a altres indrets del país.

El més important a recalcar, doncs, és que el nou govern entri de ple en matèria, que marqui les línies mestres estratègiques per combinar el esforços públics i privats, que assumeixi que s’ha de treballar en múltiples escenaris, i especialment de l’hidrogen verd com eina bàsica en aquesta descarbonització, amb diferents i particularitzades infraestructures de producció i ús de l’hidrogen, i que aquestes seran diverses atenent a diferents problemes ja siguin per la petroquímica, per les cimenteres o la mobilitat.

Això comporta també pensar en la producció d’energia renovable necessària per la generació d’aquest vector energètic tant pel desplegament de projectes basats en eòlica, solar o reversible, com en la concertació amb altres territoris per portar via PPA energia neta per a la producció de l’hidrogen verd. Caldrà, doncs, apostar com a país en recursos, estratègia, rigor i lideratge en un àmbit d’una importància cabdal pel futur energètic, industrial i de qualitat de vida de Catalunya.

En síntesi, cal un pla estratègic de l’hidrogen a Catalunya que hauria de portar-lo l’Oficina de la Vall. A la vegada, és imprescindible clarificar una governança eficaç i eficient d’aquesta associació públic-privada esmerçant recursos i esforços, amb la concurrència dels actors principals, centre de recerca, empreses privades de la indústria petroquímica, indústries afectades, actores de la mobilitat i administracions competents en els territoris on és necessària aquesta acció.

Els objectius estan clars i no són altres que el corresponent al full de ruta, la funcionalitat i paper a fer per la vall de l’hidrogen per encarrilar el projecte i aconseguir quelcom efectiu i útil, imprescindible per la descarbonització necessària del país.